Encara no és l'hora de dir adéu!
No ens oblidem que queda Friedrich Nietzsche, l'últim però no el menys important!
Encara no és l'hora de dir adéu!
No ens oblidem que queda Friedrich Nietzsche, l'últim però no el menys important!
Activitat 60: L'utilitarisme de John Stuart Mill
Idees principals
En aquest text Mill exposa el seu utilitarisme, el principi de felicitat i fa una distinció dels plaers ja que, a diferència de Bentham, considera que hi ha qualitat i no pas quantitat de plaers. A més, estableix un equilibri entre satisfacció i felicitat: depenen de la persona i de les circumstàncies, arribaran a la felicitat o no.
En aquest text Mill exposa el seu utilitarisme, el principi de felicitat i fa una distinció dels plaers ja que, a diferència de Bentham, considera que hi ha qualitat i no pas quantitat de plaers. A més, estableix un equilibri entre satisfacció i felicitat: depenen de la persona i de les circumstàncies, arribaran a la felicitat o no.
Títol
Diferents graus de felicitat
Diferents graus de felicitat
Anàlisi
Fragment que forma part de l’obra de L’Utilitarisme de l’autor John Stuart Mill on comprovem que és el màxim representant d’aquest pensament. Mill va introduir el principi utilitarista que deia que s’havia d’aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones. Si ens situem en el text, la primera part ens diu que quan dues persones es troben en les mateixes circumstàncies , cadascuna tindrà uns sentiments i emocions diferents; per tant la capacitat de gaudir varia. A continuació introdueix el concepte de felicitat i fa una distinció entre aquelles persones que dotades superiorment no arribaran a una felicitat perfecta, en canvi aquelles que no estiguin tan dotades els hi serà més fàcil arribar a la felicitat. Per a Mill, és millor ser una persona superiorment dotada infeliç, com ell diu: és millor ser un home satisfet que un porc insatisfet, o millor ser Sòcrates insatisfet, que un boig satisfet. Aquella persona inferiorment dotada serà feliç dintre dels seus límits i del que ell coneix a diferència de l’altra felicitat, que comporta un alt grau d’aspiració.
Fragment que forma part de l’obra de L’Utilitarisme de l’autor John Stuart Mill on comprovem que és el màxim representant d’aquest pensament. Mill va introduir el principi utilitarista que deia que s’havia d’aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones. Si ens situem en el text, la primera part ens diu que quan dues persones es troben en les mateixes circumstàncies , cadascuna tindrà uns sentiments i emocions diferents; per tant la capacitat de gaudir varia. A continuació introdueix el concepte de felicitat i fa una distinció entre aquelles persones que dotades superiorment no arribaran a una felicitat perfecta, en canvi aquelles que no estiguin tan dotades els hi serà més fàcil arribar a la felicitat. Per a Mill, és millor ser una persona superiorment dotada infeliç, com ell diu: és millor ser un home satisfet que un porc insatisfet, o millor ser Sòcrates insatisfet, que un boig satisfet. Aquella persona inferiorment dotada serà feliç dintre dels seus límits i del que ell coneix a diferència de l’altra felicitat, que comporta un alt grau d’aspiració.
Comparació
Mill fa una diferenciació dels plaers diferent a la que Bentham va fer: Mill diu que els plaers són considerats segons la seva qualitat i no pas quantitat, com deia Bentham. Aquest defensava una aritmètica dels plaers i la mateixa qualitat d’ells, preferint els intel•lectuals davant dels corporals.
Mill fa una diferenciació dels plaers diferent a la que Bentham va fer: Mill diu que els plaers són considerats segons la seva qualitat i no pas quantitat, com deia Bentham. Aquest defensava una aritmètica dels plaers i la mateixa qualitat d’ells, preferint els intel•lectuals davant dels corporals.
Activitat 58: Diferències entre Kant i Aristòtil
Comparar aquests dos autors es basa en fer una comparació de les ètiques formals i les materials. Aristòtil, filòsof clàssic, va ser partícip de la defensa de les ètiques materials ja que es basava en un fi, per tant teleològica. Per a ell el fi era el bé, allò que busquem. Per assolir el fi trobem mitjans, alguns diuen que la felicitat és el be suprem, altres diuen que és l’èxit; Aristòtil diu que el bé suprem es troba en l’activitat específicament humana, l’activitat intel•lectual o vida contemplativa ja que viu d’acord amb la virtut. Contràriament, trobem que Kant formula una ètica formal basada en el deure. La conducta humana deixa de dependre d’un bé suprem, en el cas d’Aristòtil la felicitat, i imparteix unes condicions:
• No ha de ser a posteriori, en el cas de l’autor clàssic sabem el que és el bé suprem perquè l’experiència ens mostra que és el que els éssers humans busquen; per tant la seva ètica ha de ser universal i a priori.
• Els imperatius de les ètiques materials són hipotètics (“Si vols B, fes A”) i d’aquesta forma pot ser que hi hagin persones que no estiguin d’acord per tant no és universal; Kant dóna una solució: ha de ser categòric (“Fes A”).
• A més, no ha de ser heterònoma, és a dir, que no deriva de la pròpia voluntat a diferència de l’autònoma. En conclusió podríem dir que Kant defensa una moral deontològica.
• Els imperatius de les ètiques materials són hipotètics (“Si vols B, fes A”) i d’aquesta forma pot ser que hi hagin persones que no estiguin d’acord per tant no és universal; Kant dóna una solució: ha de ser categòric (“Fes A”).
• A més, no ha de ser heterònoma, és a dir, que no deriva de la pròpia voluntat a diferència de l’autònoma. En conclusió podríem dir que Kant defensa una moral deontològica.
Activitat 57: Sobre el sentiment moral de Hume
Idees principalsHume considera que els sentiments són necessaris per determinar allò just i moral i que la raó, per ella mateixa, no és capaç de promoure la moral ja que les passions i els afectes conformen la nostra forma d’actuar. Allò moral per tant causarà plaer i rebutjarà el dolor. Per arribar a aquesta conclusió utilitzarà el mètode experimental.
Títol
La raó dels sentiments
Anàlisi
Text de Hume que tracta la seva concepció sobre la moral. Comença el text criticant allò que no creu, el fet que la moral ve determinada per allò que els éssers humans consideren més just i a partir d’aquí es formulen regles, bones o dolentes concordant amb la justícia. La raó és la que s’encarrega de fer aquesta distinció partint de les regles establertes. Considera que això és metafísica, perquè es troba més enllà de l’experiència i la critica en el sentit moral, i no és res més que fals. Argumenta amb seguretat que aquests formulen hipòtesis absurdes que mai es podran verificar. Hume, senzillament, creu que la moral ve determinada pels sentiments i que la virtut és qualsevol acció que proporciona a la persona un sentiment plaent d’aprovació i el vici allò contrari. Per formular aquestes accions morals Hume utilitzarà el mètode experimental i dirà que la metafísica no és apropiada per considerar quelcom just i moral.
Comparació
La filosofia moral de Hume és emotivista i segueix la tradició d’autors com Locke. Es contradiu amb la moral que fins ara havia guiat als racionalistes, una moral basada en la raó. A diferència, Kant defensarà una moral basada en el deure, però Hume diu que el deure no dóna cap mèrit especial a l’acció i que per tant, no ha de ser un imperatiu. A més, Mill tindrà en comú l’utilitarisme, aquell sentiment que es desperta en nosaltres amb respecte als altres i que vol la màxima felicitat per al major nombre de persones.
Activitat 56: L'anàlisi de causalitat de Hume
Idees principalsText on Hume presenta la crítica al principi de causalitat i defensa contràriament una conjunció constant entre una determinada causa i el seu efecte. La relació causa-efecte no és una relació d’idees sinó un costum adquirit gràcies a l’experiència. Hume fa una crítica al racionalisme i afirma que el costum no ens donarà coneixement, sinó que ens servirà de guia de la vida.
Títol
La raó del costum
La raó del costum
Anàlisi
Text de Hume en el qual ens presenta a Adam, primer home sense experiència i que no podia demostrar el canvi de la naturalesa, el que és a dir, no tenia el costum ni l’experiència per afirmar aquest canvi. El curs de la naturalesa no es pot arribar a conèixer i per tant es qüestiona la concordança del futur amb el seu passat. Que una cosa sigui possible no vol dir que sigui falsa ja que el canvi es pot concebre, per tant allò que es possible que canviï pot ésser ja que ho concebem, com el cas del canvi de la naturalesa. Segons Hume els arguments probables tampoc mostren que el futur sigui com el passat ja que no ens donen cap validesa de que tot romangui constant i cal no fiar-se de la probabilitat. Per a Hume aquesta conformitat és una qüestió de fet, on l’evidència no és necessària i només fa falta l’experiència d’allò que és probable que passi. Per tant, és probable que el futur sigui com el passat ja que hi ha una semblança entre els dos, però no dóna la seguretat de que sigui igual ja que el canvi entre els dos és possible, allò al qual estem acostumats que succeeixi, el costum, hi ho donem per suposat sense cap prova, com diu Hume. A continuació posa l’exemple de la bola de billar, una bola en entrar en contacte amb una altra es produeix el moviment, però abans que això es produeixi, la ment mecànicament es mou en direcció on l’efecte tindrà lloc, guiat pel costum. A partir dels objectes, sense tenir en compte l’experiència, seria impossible extreure aquesta conclusió. Les forces dels cossos, que són les causes, són totalment desconegudes, aquí podem veure el seu escepticisme, i a més, Hume es pregunta que ens fa pensar que sempre actuaran de la mateixa forma i si sempre estaran connectades, és a dir, els mateixos efectes. La resposta és fàcil, el costum que és la guia de la vida; per tant no hi ha connexió necessària sinó conjunció constant d’allò que és habitual: que es produeixi moviment quan les dues boles entren en contacte. La raó no guia la vida, no hi ha relació causa-efecte sinó el costum de que el mateix efecte es produeixi reiteradament darrere de la mateixa causa en el temps. El costum serà el que suposi que el futur s’assembla al passat.
Text de Hume en el qual ens presenta a Adam, primer home sense experiència i que no podia demostrar el canvi de la naturalesa, el que és a dir, no tenia el costum ni l’experiència per afirmar aquest canvi. El curs de la naturalesa no es pot arribar a conèixer i per tant es qüestiona la concordança del futur amb el seu passat. Que una cosa sigui possible no vol dir que sigui falsa ja que el canvi es pot concebre, per tant allò que es possible que canviï pot ésser ja que ho concebem, com el cas del canvi de la naturalesa. Segons Hume els arguments probables tampoc mostren que el futur sigui com el passat ja que no ens donen cap validesa de que tot romangui constant i cal no fiar-se de la probabilitat. Per a Hume aquesta conformitat és una qüestió de fet, on l’evidència no és necessària i només fa falta l’experiència d’allò que és probable que passi. Per tant, és probable que el futur sigui com el passat ja que hi ha una semblança entre els dos, però no dóna la seguretat de que sigui igual ja que el canvi entre els dos és possible, allò al qual estem acostumats que succeeixi, el costum, hi ho donem per suposat sense cap prova, com diu Hume. A continuació posa l’exemple de la bola de billar, una bola en entrar en contacte amb una altra es produeix el moviment, però abans que això es produeixi, la ment mecànicament es mou en direcció on l’efecte tindrà lloc, guiat pel costum. A partir dels objectes, sense tenir en compte l’experiència, seria impossible extreure aquesta conclusió. Les forces dels cossos, que són les causes, són totalment desconegudes, aquí podem veure el seu escepticisme, i a més, Hume es pregunta que ens fa pensar que sempre actuaran de la mateixa forma i si sempre estaran connectades, és a dir, els mateixos efectes. La resposta és fàcil, el costum que és la guia de la vida; per tant no hi ha connexió necessària sinó conjunció constant d’allò que és habitual: que es produeixi moviment quan les dues boles entren en contacte. La raó no guia la vida, no hi ha relació causa-efecte sinó el costum de que el mateix efecte es produeixi reiteradament darrere de la mateixa causa en el temps. El costum serà el que suposi que el futur s’assembla al passat.
Comparació
El principi de causa i efecte va ser introduït per Aristòtil amb la causa eficient, la qual era l’agent que produïa alguna cosa, és a dir, l’artífex. Leibniz, al costat de Hume, va criticar també el principi de causalitat. Sant Tomàs, a diferència, defensa aquest concepte amb les cinc vies per tal de demostrar l’existència de Déu, el qual és la causa de tots els efectes. En general, podríem comparar aquesta crítica amb el racionalisme, ja que defensa el mètode deductiu. Cal dir que Locke va tractar el costum prèviament, sense aquest el seu empirisme no tindria sentit.
El principi de causa i efecte va ser introduït per Aristòtil amb la causa eficient, la qual era l’agent que produïa alguna cosa, és a dir, l’artífex. Leibniz, al costat de Hume, va criticar també el principi de causalitat. Sant Tomàs, a diferència, defensa aquest concepte amb les cinc vies per tal de demostrar l’existència de Déu, el qual és la causa de tots els efectes. En general, podríem comparar aquesta crítica amb el racionalisme, ja que defensa el mètode deductiu. Cal dir que Locke va tractar el costum prèviament, sense aquest el seu empirisme no tindria sentit.
Activitat 55: Relacions d'idees i qüestions de fet
Idees principals
Text on Hume fa referència a la seva teoria i a la subdivisió d’aquesta ja que, per una part trobem les relacions d’idees, que són proposicions a les quals s’arriba a través de la raó, a priori, i les qüestions de fet, que són proposicions que depenen de l’experiència, a posteriori.
Títol
Divisió dels objectes de la raó
Anàlisi
Fragment de la Investigació sobre l’enteniment humà on fa una divisió dels objectes de la raó o investigació humana. Primerament trobem les relacions d’idees les quals fan referència a anunciats de la geometria, àlgebra, aritmètica, etc. Arribem a aquests a través de la raó, sense necessitat de l’experiència: són a priori. Les qüestions de fet són aquelles on l’evidència no és necessària i depenen de l’experiència i que per tant, són a posteriori. Veiem un exemple clar amb l’enunciat que diu que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets; el contrari d’aquest anunciat implica la contradicció i per tant són veritats necessàries, no poden ser d’una altra manera. També un altre exemple seria que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta. Encara i això, Hume afirma que els enunciats logicomatemàtics no segueixen el criteri empirista i que a més són enunciats buits ja que no aporten cap contingut. Per una altra banda cal dir que el contrari de els qüestions de fet pot ésser i que com són a posteriori depenen del criteri empirista. Hume posa un exemple: el Sol no sortirà demà. Aquest enunciat no implica contradicció ja que pot ser que no surti i per tant el fet que surti no és res més que probabilitat, aquestes suposicions tenen com a fonament la relació de causa i efecte. Hume substituirà el saber per la ceença, ja que el coneixement es mou en allò probable.
Comparació
Podem comparar la divisió que fa Hume dels objectes de la raó amb la que fa Leibniz, ja que comparteixen una gran semblança. A diferència, Leibniz divideix la seva teoria de coneixement en veritats de raó i veritats de fet.
Text on Hume fa referència a la seva teoria i a la subdivisió d’aquesta ja que, per una part trobem les relacions d’idees, que són proposicions a les quals s’arriba a través de la raó, a priori, i les qüestions de fet, que són proposicions que depenen de l’experiència, a posteriori.
Títol
Divisió dels objectes de la raó
Anàlisi
Fragment de la Investigació sobre l’enteniment humà on fa una divisió dels objectes de la raó o investigació humana. Primerament trobem les relacions d’idees les quals fan referència a anunciats de la geometria, àlgebra, aritmètica, etc. Arribem a aquests a través de la raó, sense necessitat de l’experiència: són a priori. Les qüestions de fet són aquelles on l’evidència no és necessària i depenen de l’experiència i que per tant, són a posteriori. Veiem un exemple clar amb l’enunciat que diu que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets; el contrari d’aquest anunciat implica la contradicció i per tant són veritats necessàries, no poden ser d’una altra manera. També un altre exemple seria que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta. Encara i això, Hume afirma que els enunciats logicomatemàtics no segueixen el criteri empirista i que a més són enunciats buits ja que no aporten cap contingut. Per una altra banda cal dir que el contrari de els qüestions de fet pot ésser i que com són a posteriori depenen del criteri empirista. Hume posa un exemple: el Sol no sortirà demà. Aquest enunciat no implica contradicció ja que pot ser que no surti i per tant el fet que surti no és res més que probabilitat, aquestes suposicions tenen com a fonament la relació de causa i efecte. Hume substituirà el saber per la ceença, ja que el coneixement es mou en allò probable.
Comparació
Podem comparar la divisió que fa Hume dels objectes de la raó amb la que fa Leibniz, ja que comparteixen una gran semblança. A diferència, Leibniz divideix la seva teoria de coneixement en veritats de raó i veritats de fet.
Activitat 54: La identitat personal
Idees principals
En aquest fragment Hume ens presenta la seva crítica a la concepció del filòsof Descartes el qual defensava el jo com a substància, Hume ho nega a través de la seva teoria basada en percepcions i impressions, deia que no podem conèixer res més que vagi més enllà de l’experiència i que per tant el jo no és res més que un conjunt de percepcions.
Títol
Percepcions que formulen idees
Anàlisi
Fragment que forma part de l’Abstract, un petit resum del Tractat de la naturalesa humana. Parteix fent una crítica al mètode cartesià i a la seva concepció del jo ja que, a diferència, Hume defensa que el jo és un feix de percepcions, no és cap identitat. Descartes va defensar la idea de substància, clarament racionalista, com allò que no necessita més que de si mateix per existir. Per a Hume la substància no existeix ja que no deriva de cap impressió, i allò únic que podem conèixer és el que deriva de les percepcions, idea clarament empirista ja que afirma que només podem conèixer a través de l’experiència, a través dels sentit, d’allò que captem. Hume defensa que el jo és un conjunt de qualitats i percepcions però la identitat no existeix ja que canvia amb el temps. Per exemple, el jo amb el pas del temps canvia ja que no som essencialment els mateixos, hi ha noves imatges, nous records, per tant, el jo és el nom que li posem al conjunt de percepcions. Aquestes són prèvies a la ment, la qual formula un conjunt de percepcions particulars. Amb Hume la idea de substància desapareix, ja que no es té percepció, d’igual forma passa amb la idea de jo. Seguidament possa l’exemple d’un préssec, que d’igual forma que el jo, és un conjunt de qualitat on la substància és una ficció útil ja que fa que amb un nom podem distingir un conjunt de qualitats.
Comparació
Podríem comparar aquest text amb Plató, el qual té una concepció de les idees i de les coses molt contrària a Hume. Diu que són les coses les quals participen de les idees i que aquestes es troben en les coses, per tant distingeix dos mons, el món de les idees i el món de les coses. Hume, contràriament, li dóna èmfasi a l’experiència i no a la raó, per tant en la seva teoria rep importància les coses. Cal dir que un altre autor clàssic, Aristòtil, coincideix amb Hume amb el coneixement a partir de l’experiència. Leibniz va dir que a partir de la idea de substància podíem deduir predicats i Hume afirma que només deduïm qualitats. Per últim, Locke coincideix que el coneixement deriva de l’experiència.
En aquest fragment Hume ens presenta la seva crítica a la concepció del filòsof Descartes el qual defensava el jo com a substància, Hume ho nega a través de la seva teoria basada en percepcions i impressions, deia que no podem conèixer res més que vagi més enllà de l’experiència i que per tant el jo no és res més que un conjunt de percepcions.
Títol
Percepcions que formulen idees
Anàlisi
Fragment que forma part de l’Abstract, un petit resum del Tractat de la naturalesa humana. Parteix fent una crítica al mètode cartesià i a la seva concepció del jo ja que, a diferència, Hume defensa que el jo és un feix de percepcions, no és cap identitat. Descartes va defensar la idea de substància, clarament racionalista, com allò que no necessita més que de si mateix per existir. Per a Hume la substància no existeix ja que no deriva de cap impressió, i allò únic que podem conèixer és el que deriva de les percepcions, idea clarament empirista ja que afirma que només podem conèixer a través de l’experiència, a través dels sentit, d’allò que captem. Hume defensa que el jo és un conjunt de qualitats i percepcions però la identitat no existeix ja que canvia amb el temps. Per exemple, el jo amb el pas del temps canvia ja que no som essencialment els mateixos, hi ha noves imatges, nous records, per tant, el jo és el nom que li posem al conjunt de percepcions. Aquestes són prèvies a la ment, la qual formula un conjunt de percepcions particulars. Amb Hume la idea de substància desapareix, ja que no es té percepció, d’igual forma passa amb la idea de jo. Seguidament possa l’exemple d’un préssec, que d’igual forma que el jo, és un conjunt de qualitat on la substància és una ficció útil ja que fa que amb un nom podem distingir un conjunt de qualitats.
Comparació
Podríem comparar aquest text amb Plató, el qual té una concepció de les idees i de les coses molt contrària a Hume. Diu que són les coses les quals participen de les idees i que aquestes es troben en les coses, per tant distingeix dos mons, el món de les idees i el món de les coses. Hume, contràriament, li dóna èmfasi a l’experiència i no a la raó, per tant en la seva teoria rep importància les coses. Cal dir que un altre autor clàssic, Aristòtil, coincideix amb Hume amb el coneixement a partir de l’experiència. Leibniz va dir que a partir de la idea de substància podíem deduir predicats i Hume afirma que només deduïm qualitats. Per últim, Locke coincideix que el coneixement deriva de l’experiència.
Activitat 53: És el nostre món el millor dels mons possibles?
El nostre món, depenent d'aquell qui consideri si el nostre món és el millor, dependrà. Cadascú té una concepció d'allò que és millor i depenent de la vida que cadascú porti no podrà existir un món millor, perque no s'imagina res millor d'allò que ja en té. Com els atributs de Déu, la bondat, la veritat, el món serà millor en funció que s'apropi més als seus atributs, per tant, si en aquest món no està regnat per la bondat o per la veritat vol dir que no s'apropa a la idea de millor o a la idea de més perfecte ja que és un món regnat per injustícies on té lloc mentides, dos mons dividits, persones riques, pobres, persones que moren cada dia, és aquest món el millor dels mons possibles? És que Déu va crear un món totalment oposat als atributs? allunyat de la perfecció? Caldrà donar gràcies al fet que hi hagin coses bones, com el fet de relacionar-nos o estimar-nos, o dels valors que ens ensenyen, la nostra família, coneixements, crec que amb el temps el món pot cambiar, com ho ha fet fins ara i avançar cap a un món millor, un món on cadascú cregui en sí mateix i poguem fer d'aquest món un món més perfecte.
Activitat 52: Relació entre ment i cos
Idees principals
Decartes en aquest fragment va una reflexió una distinció entre el cos i l’ànima encara que es necessitin, tots dos són diferents però segueix tenint en compte que la seva necessitat mútua. Descartes diferencia dues substàncies, extensa i pensant, una del cos i l’altra de l’ànima.
Decartes en aquest fragment va una reflexió una distinció entre el cos i l’ànima encara que es necessitin, tots dos són diferents però segueix tenint en compte que la seva necessitat mútua. Descartes diferencia dues substàncies, extensa i pensant, una del cos i l’altra de l’ànima.
Titol
L'ànima i el cos: dues realitats diferents
Anàlisi
Comença el text parlant de les coses i d’allò que les diferencia, ja que es presenten de manera clara i distinta en la realitat. Amb aquesta idea expressa la idea de que la ment, la substància pensant, encara que necessiti el cos, la substància extensa, són totes dues diferents. Les dues substàncies es troben en contacte i el cos necessita l’ànima per viure per la cosa pensant, és a dir, la ment no necessita al cos per viure ja que totes dues són realitats diferents i l’única certesa que tenim és que el jo existeix.
Comparació
El dualisme de Descartes presenta el cos i l’ànima com a dues coses diferents en la qual el cos necessita l’ànima per existir però en canvi l’ànima no necessita el cos: per tant concloem que l’ànima és immortal com va dir Plató i Aristòtil. En Plató la unió és accidental ja que el cos el tracta com una presó per a l’ànima la qual vol fugir per retornar al món de les idees en canvi Aristòtil diu que totes dues es necessiten, una unió substancial. Veiem que amb Descartes la unió és mitjançant la glàndula pineal i que per tant Descartes vol que la unió sigui substancial però recau en una unió accidental.
Activitat 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l’ànima
Idees principals
Descartes un cop afirma l’existència del jo amb el cogito ergo sum, es dedica ha establir una relació entre cos i ànima la qual intenta que sigui substancial. Diu que l’ànima és el pensament del subjecte i que s’identifica amb el jo i com que és independent del cos, l’anima podria existir per si sola.
Anàlisi
Text de Descartes de les Meditacions Metafísiques on parla de la relació cos-ànima. Per parlar d’això torna a parlar del jo com a subjecte i com a primera veritat per tant torna a caure en el solipsisme. Torna a dubtar de la realitat i dels cossos però d’allò que mai més tornarà a dubtar és de la consciència d’un mateix, identificat amb l’ànima. Aquesta és el jo, la cosa pensant i la identifica amb la substància pensant, l’atribut del jo i es troba diferencia de la substància extensa, la del cos, ja que l’ànima pot existir sense el cos però el cos sense l’ànima no serà.
Títol
La plena existència de l’ànima
Comparació
Dos filòsofs que també han parlat de l’ànima com a tema central van ser Plató i Aristòtil. Plató va dir un cop que la relació de l’ànima i del cos va ser una unió accidental ja que el cos per a l’ànima era una presó i la qual volia fugir del món sensible i tornar al món intel•ligible el seu món. Aristòtil fa una unió entre els dos ja que es necessiten: Descartes intenta que la seva unió sigui substancial però recau en lo accidental pel fet de tenir una connexió per la glàndula pineal.
Descartes un cop afirma l’existència del jo amb el cogito ergo sum, es dedica ha establir una relació entre cos i ànima la qual intenta que sigui substancial. Diu que l’ànima és el pensament del subjecte i que s’identifica amb el jo i com que és independent del cos, l’anima podria existir per si sola.
Anàlisi
Text de Descartes de les Meditacions Metafísiques on parla de la relació cos-ànima. Per parlar d’això torna a parlar del jo com a subjecte i com a primera veritat per tant torna a caure en el solipsisme. Torna a dubtar de la realitat i dels cossos però d’allò que mai més tornarà a dubtar és de la consciència d’un mateix, identificat amb l’ànima. Aquesta és el jo, la cosa pensant i la identifica amb la substància pensant, l’atribut del jo i es troba diferencia de la substància extensa, la del cos, ja que l’ànima pot existir sense el cos però el cos sense l’ànima no serà.
Títol
La plena existència de l’ànima
Comparació
Dos filòsofs que també han parlat de l’ànima com a tema central van ser Plató i Aristòtil. Plató va dir un cop que la relació de l’ànima i del cos va ser una unió accidental ja que el cos per a l’ànima era una presó i la qual volia fugir del món sensible i tornar al món intel•ligible el seu món. Aristòtil fa una unió entre els dos ja que es necessiten: Descartes intenta que la seva unió sigui substancial però recau en lo accidental pel fet de tenir una connexió per la glàndula pineal.
Activitat 50: Els cossos són tal com els percebem?
Descartes sotmet els cossos a dubte juntament amb el jo i amb l’existència de Déu. Un cop està segur de l’existència del jo com a cosa pensant, vol demostrar si els cossos existeixen o no. Nosaltres no podem ser la causa dels cossos i tampoc Déu ja que els cossos a vegades es presenten en contra de la nostra voluntat i es troben en la realitat i les nostres idees les quals es processen amb la ment provenen d’una realitat i aquestes idees es troben objectivament en els cossos, per tant Déu ja m’ha donat una certa inclinació a pensar que ell no ha sigut qui ha posat l’idea de cossos en la meva ment per tant jo també crec que l’existència dels cossos procedeixen dels mateixos cossos. Que els meus sentits m’enganyin no treu que la realitat i que la procedència d’aquest suposat engany provinguin dels mateixos cossos.
Activitat 49: Cogito ergo sum
Idees principals
En aquesta part de les Meditacions Metafísiques Descartes aconsegueix arribar a la certesa del jo a partir de dubtar dels cossos, de la realitat, dels somnis, però d’allò que no pot dubtar és del fet que està dubtant.
Títol
Allò indubtable: el jo
Anàlisi
Aquest fragment pertany a la quarta meditació i presenta el subjecte, el jo, com a dubte. Aconsegueix arribar a l’evidència del jo ja que si dubtem el fet de dubtar afirma la consciència del jo mateix com a una cosa pensat, jo penso, per tant, jo sóc. Allò indubtable és el fet que estem dubtant i a partir d’aquí podrem arribar a la veritat de les altres coses, com per exemple dels cossos, de Déu, podem considerar Descartes com a solipsista ja que la base de la seva filosofia, el seu tema central és la consciència del jo com a realitat. En conclusió, la primera veritat que es mostra clara i evident és el subjecte com a una cosa pensant, aquesta fase ja ha passat pel dubte metòdic i per tant podrem continuar avançant.
Comparació
Descartes i la seva consciència del jo la podríem comparar amb Sant Agustí on l’existència del subjecte és donada per la creació de Déu en canvi Descartes afirma l’existència del subjecte a partir del jo, per tant podem veure clarament com descartes és un filòsof solipsista que afirma la seva existència a partir del jo.
Activitat 48: Distinció entre somni i vigília
Idees principals
Text que pertany a les Meditacions Metafísiques i aquí Descartes dubta sobre la fidelitat de la realitat la qual pot ser un somni ja que realment quan somiem creiem que allò és real. Cal afegir que els sentits ens enganyen i si ho fan un cop, perquè no dos? La realitat i el món dels somnis s’assemblen i Descartes dubte que allò real sigui un somni i que el somni pugui ser la realitat.
Títol
És un somni o és real?
Anàlisi
Fragment de les meditacions metafísiques on presenta el seu dubte de la realitat la qual sembla un somni. És un dubte metòdic, és a dir, al final ens portarà a la veritat i no escèptic: farem un anàlisi d’allò dubtable i intentarem demostrar la seva certesa a partir d’allò que és evidentment cert. Els sentits i la realitat és allò que sotmet a dubte, diu dels sentits que si un cop t’han enganyat perquè no ho tornaran a fer? Cal no fiar-se dels sentits ni del coneixement sensible. De la realitat direm que també es dubtosa ja que els sentits ens mostren que allò és real o que potser és un somni ja que quan estem somiant l’evidència ens mostra que és la realitat: per tant caldrà no fiar-se.
Text que pertany a les Meditacions Metafísiques i aquí Descartes dubta sobre la fidelitat de la realitat la qual pot ser un somni ja que realment quan somiem creiem que allò és real. Cal afegir que els sentits ens enganyen i si ho fan un cop, perquè no dos? La realitat i el món dels somnis s’assemblen i Descartes dubte que allò real sigui un somni i que el somni pugui ser la realitat.
Títol
És un somni o és real?
Anàlisi
Fragment de les meditacions metafísiques on presenta el seu dubte de la realitat la qual sembla un somni. És un dubte metòdic, és a dir, al final ens portarà a la veritat i no escèptic: farem un anàlisi d’allò dubtable i intentarem demostrar la seva certesa a partir d’allò que és evidentment cert. Els sentits i la realitat és allò que sotmet a dubte, diu dels sentits que si un cop t’han enganyat perquè no ho tornaran a fer? Cal no fiar-se dels sentits ni del coneixement sensible. De la realitat direm que també es dubtosa ja que els sentits ens mostren que allò és real o que potser és un somni ja que quan estem somiant l’evidència ens mostra que és la realitat: per tant caldrà no fiar-se.
Activitat 47: Les regles del mètode
Idees principals
Text del Discurs del Mètode de René Descartes on ens presenta el seu mètode per arribar a la certesa i a la veritat d’allò que es presenta com a tal. Aquest mètode farà una distinció d’allò indubtable seguint un camí basat en quatre regles.
Títol
L’evidència de la veritat
Text del Discurs del Mètode de René Descartes on ens presenta el seu mètode per arribar a la certesa i a la veritat d’allò que es presenta com a tal. Aquest mètode farà una distinció d’allò indubtable seguint un camí basat en quatre regles.
Títol
L’evidència de la veritat
Anàlisi
El Discurs del Mètode de Descartes no és res més que un pròleg introductiu a tres llibres científics: Diòptrica, Meteors i Geometria i en el qual podem comprovar que és un gran filòsof racionalista. En el seu mètode trobem l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió o enumeració.
Veiem que el seu objectiu és distingir la veritat d’allò fals a partir d’aquest mètode i que davant l’evidència no cal precipitar-se: només opinarem que allò és cert quan es presenta de forma clara i distinta en la realitat. No hi haurà lloc per al dubte ni per als prejudicis. Després farem un anàlisi de les parts i ho dividirem en allò més simple a partir de lo complex. La tercera fase serà la síntesi que contràriament a la segona serà arribar des d’allò més simple a allò mes complex. Per últim farem una revisió i enumeració que consistirà en revisar l’anàlisi i la síntesi. Un cop superades aquestes parts arribarem a la certesa i a la veritat.
Comparació
En el cas de Plató també divideix el coneixement en diferents fases per tal d’arribar a la veritat, que són la creença, la conjectura, el pensament discursiu i el pensament intuïtiu; podem veure que les dues primeres fases de Descartes del seu mètode també utilitza la intuïció i en les altres dues la deducció. En el cas de Bacon també utilitza un mètode racional en el qual acaba formulant lleis comprovant els nous fenòmens.
El Discurs del Mètode de Descartes no és res més que un pròleg introductiu a tres llibres científics: Diòptrica, Meteors i Geometria i en el qual podem comprovar que és un gran filòsof racionalista. En el seu mètode trobem l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió o enumeració.
Veiem que el seu objectiu és distingir la veritat d’allò fals a partir d’aquest mètode i que davant l’evidència no cal precipitar-se: només opinarem que allò és cert quan es presenta de forma clara i distinta en la realitat. No hi haurà lloc per al dubte ni per als prejudicis. Després farem un anàlisi de les parts i ho dividirem en allò més simple a partir de lo complex. La tercera fase serà la síntesi que contràriament a la segona serà arribar des d’allò més simple a allò mes complex. Per últim farem una revisió i enumeració que consistirà en revisar l’anàlisi i la síntesi. Un cop superades aquestes parts arribarem a la certesa i a la veritat.
Comparació
En el cas de Plató també divideix el coneixement en diferents fases per tal d’arribar a la veritat, que són la creença, la conjectura, el pensament discursiu i el pensament intuïtiu; podem veure que les dues primeres fases de Descartes del seu mètode també utilitza la intuïció i en les altres dues la deducció. En el cas de Bacon també utilitza un mètode racional en el qual acaba formulant lleis comprovant els nous fenòmens.
Activitat 46: El temps va ser creat amb el món
Idees principals
Ens trobem davant d’un text de Sant Agustí d’Hipona en el qual afirma la creació del temps a la vegada de la creació del món, és a dir, el temps no va ser res més que una altra criatura creada pel Déu. No té sentit preguntar-se pel temps o que feia Déu abans de que el món fos creat.
Títol
L’eternitat del temps
Anàlisi
Sant Agustí ens presenta el text amb la pregunta absurda de que feia Déu abans de crear el món, i ens diu que no té sentit formular-la ja que abans de crear el món el temps no existia, el temps va ser una creació instantània formulada per Déu. Aquest va aconseguir crear el món a partir del no-res i amb això, el temps, va ser una creació instantània. Per tant podem dir que Déu es intemporal i que ell mateix és el temps ja que un dels atributs de Déu és que és etern i sempre està present. No té sentit parlar d’ahir i de demà per a Déu ja que el faria mortal a aquest ésser omnipotent i creador.
Ens trobem davant d’un text de Sant Agustí d’Hipona en el qual afirma la creació del temps a la vegada de la creació del món, és a dir, el temps no va ser res més que una altra criatura creada pel Déu. No té sentit preguntar-se pel temps o que feia Déu abans de que el món fos creat.
Títol
L’eternitat del temps
Anàlisi
Sant Agustí ens presenta el text amb la pregunta absurda de que feia Déu abans de crear el món, i ens diu que no té sentit formular-la ja que abans de crear el món el temps no existia, el temps va ser una creació instantània formulada per Déu. Aquest va aconseguir crear el món a partir del no-res i amb això, el temps, va ser una creació instantània. Per tant podem dir que Déu es intemporal i que ell mateix és el temps ja que un dels atributs de Déu és que és etern i sempre està present. No té sentit parlar d’ahir i de demà per a Déu ja que el faria mortal a aquest ésser omnipotent i creador.
Activitat 45: L'argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury
Sant Anselm va desenvolupar el seu argument ontològic en les obres Monologion i Proslogion. S'encarrega de demostrar l'existència de Déu mitjançant una prova racional que hauria de convèncer fins i tot aquell que no creu. Déu és l'ésser més gran del qual res no pot ser pensat, i per tant no pot existir només en l'enteniment ja que existir és més perfecte que no existir i que per tant ha d'existir perque Déu és perfecte. En aquest argument podem trobar una trampa la qual està d'acord amb que existir és més perfecte que no existir, però pensar que existeix no vol que realment existeixi. Per exemple, podem tenir 10 euros possibles pero no equivalen a 10 euros existents, ja que jo puc pensar en 10 euros possibles que no es troben en la realitat. Per tant, Kant, un dels detractors de l'argument ontològic de Sant Anselm, dirà que allò possible equival a allò existent i que per tant no afegeix res a l'esència: el fet de pensar en un Déu possible és igual a un Déu existent, l'esència es manté.
Activitat 44: Carta a Meneceu
Idees principals
En aquest text Epicur considera l’obtenció de la felicitat a través dels plaers moderats. Tot aquell que sigui jove o vell ha de filosofar per també ser feliç. A la mort no s’ha de témer ja que no serà present quan nosaltres encara hi som. Els plaers es basaran en l’absència del dolor i serà útil el seny per ser feliç. Viure com els déus serà el mitjà principal per aconseguir una vida feliç, ja que no tenen necessitats, aquest serà el secret de l’epicureisme.
Títol
El secret de la felicitat
Anàlisi
Aquesta és una carta a Meneceu per part d’Epicur on convida als joves i als vells a filosofar per tal d’assolir la salut de l’ànima. Aquell que mai ha filosofat, que és massa jove, vol dir que encara no li ha arribat l’hora de ser feliç, i aquell que ja li ha passat l’hora de filosofar, que és vell, és perquè ha fugit de ser feliç. En conclusió, el vell per mantenir-se jove, ha de filosofar i alimentar-se dels vells records i el jove per tal de ser jove i vell ha de filosofar davant la incertesa del futur, perquè la filosofia és tot allò que es vol posseir. Segons Epicur els déus existeixen però té una altra concepció de l’altra gent, les quals són opinions falses. Diu que els déus són feliços i estimats entre ells, autosuficients, que no es preocupen pels homes. Segons la gent vulgar, allò bo i allò dolent que li succeeix és gràcies als déus. Epicur opina que a la mort no se li ha de témer, ja que quan ella és present nosaltres no existim, per tant és estúpid aquell qui s’angoixa esperant-lo. Allò que en presentar-se no ens fa cap mal no té sentit angoixar-se. Concloem amb que el savi no té por de viure ni de no viure, perquè cap dels dos és un mal. El savi entre els aliments escollirà aquell amb més qualitat que no pas quantitat, i la manera de viure més intensa i no més llarga. Epicur diu que viure bé i morir bé són una mateixa cosa, per tant viure i morir han de succeir al seu temps corresponent, ja que sinó, aquell qui viu desitjaria la mort lo abans possible. El futur no ha de ser esperat amb seguretat ni amb desesperació de que mai es compleixi. Parla dels diferents tipus de desitjos, naturals i vans. Si coneixem bé els desitjos sabrem escollir i refutar aquells que ens proporcionin la salut del cos o la tranquil·litat de l’ànima, la finalitat d’una vida feliç. Aquest principi guiarà les nostres accions, quan l’ànima s’asserena, l’home ja no desitja res més. El plaer és allò que necessitem quan no hi és, quan no sentim cap dolor no necessitem plaer, ja que encara que no ens adonem estem vivint plaentment. Hi ha plaers els quals rebutgem ja que precedeixen una incomoditat, hi ha dolors que preferim ja que ens donaran un plaer futur més gran. En conclusió, encara que tot dolor és un mal no sempre hem d’escollir evitar-lo. Cal viure amb una justa mesura. L’autosuficiència és un gran bé ja que amb poc ens conformem, i poc és suficient ja que és per naturalesa. Els aliments senzills plauen de la mateixa manera que els exquisits, ja que hi ha absència de fam. El plaer és la finalitat per la qual vivim, però aquest plaer te correspondència amb no patir en el cos ni en l’ànima, el plaer moderat, el prudent i ha d’estar guiat pel seny. La felicitat va sempre acompanyada de la virtut. Com a idea última, la necessitat és irresponsable i l’atzar inestable segons el savi, cal optar per la raó. Per tant és millor equivocar-se sent conscient que no encertar no sent conscient. S’ha de viure com un déu entre els homes per tal de ser feliç, ja que no tenen necessitats.
Comparació
Veiem que aquest text defensa l’epicureisme, teoria basada en el cos com a mesura de les coses i aquest serà un índex de la forma d’estar en l’existència. Cal saber escollir en el món per assolir la serenitat de l’ànima. Contrasta amb la teoria estoica que representa la resistència ver l’adversitat i la mala sort. Aquesta teoria ha tingut una consideració més digne i noble que l’epicureisme que va assolir connotacions despectives pel suposat fet de dedicar la vida a la recerca dels plaers; era tot el contrari. Els epicuris volien l’equilibri i la serenitat de l’ànima i els estoics identificaven la virtut amb la felicitat.
En aquest text Epicur considera l’obtenció de la felicitat a través dels plaers moderats. Tot aquell que sigui jove o vell ha de filosofar per també ser feliç. A la mort no s’ha de témer ja que no serà present quan nosaltres encara hi som. Els plaers es basaran en l’absència del dolor i serà útil el seny per ser feliç. Viure com els déus serà el mitjà principal per aconseguir una vida feliç, ja que no tenen necessitats, aquest serà el secret de l’epicureisme.
Títol
El secret de la felicitat
Anàlisi
Aquesta és una carta a Meneceu per part d’Epicur on convida als joves i als vells a filosofar per tal d’assolir la salut de l’ànima. Aquell que mai ha filosofat, que és massa jove, vol dir que encara no li ha arribat l’hora de ser feliç, i aquell que ja li ha passat l’hora de filosofar, que és vell, és perquè ha fugit de ser feliç. En conclusió, el vell per mantenir-se jove, ha de filosofar i alimentar-se dels vells records i el jove per tal de ser jove i vell ha de filosofar davant la incertesa del futur, perquè la filosofia és tot allò que es vol posseir. Segons Epicur els déus existeixen però té una altra concepció de l’altra gent, les quals són opinions falses. Diu que els déus són feliços i estimats entre ells, autosuficients, que no es preocupen pels homes. Segons la gent vulgar, allò bo i allò dolent que li succeeix és gràcies als déus. Epicur opina que a la mort no se li ha de témer, ja que quan ella és present nosaltres no existim, per tant és estúpid aquell qui s’angoixa esperant-lo. Allò que en presentar-se no ens fa cap mal no té sentit angoixar-se. Concloem amb que el savi no té por de viure ni de no viure, perquè cap dels dos és un mal. El savi entre els aliments escollirà aquell amb més qualitat que no pas quantitat, i la manera de viure més intensa i no més llarga. Epicur diu que viure bé i morir bé són una mateixa cosa, per tant viure i morir han de succeir al seu temps corresponent, ja que sinó, aquell qui viu desitjaria la mort lo abans possible. El futur no ha de ser esperat amb seguretat ni amb desesperació de que mai es compleixi. Parla dels diferents tipus de desitjos, naturals i vans. Si coneixem bé els desitjos sabrem escollir i refutar aquells que ens proporcionin la salut del cos o la tranquil·litat de l’ànima, la finalitat d’una vida feliç. Aquest principi guiarà les nostres accions, quan l’ànima s’asserena, l’home ja no desitja res més. El plaer és allò que necessitem quan no hi és, quan no sentim cap dolor no necessitem plaer, ja que encara que no ens adonem estem vivint plaentment. Hi ha plaers els quals rebutgem ja que precedeixen una incomoditat, hi ha dolors que preferim ja que ens donaran un plaer futur més gran. En conclusió, encara que tot dolor és un mal no sempre hem d’escollir evitar-lo. Cal viure amb una justa mesura. L’autosuficiència és un gran bé ja que amb poc ens conformem, i poc és suficient ja que és per naturalesa. Els aliments senzills plauen de la mateixa manera que els exquisits, ja que hi ha absència de fam. El plaer és la finalitat per la qual vivim, però aquest plaer te correspondència amb no patir en el cos ni en l’ànima, el plaer moderat, el prudent i ha d’estar guiat pel seny. La felicitat va sempre acompanyada de la virtut. Com a idea última, la necessitat és irresponsable i l’atzar inestable segons el savi, cal optar per la raó. Per tant és millor equivocar-se sent conscient que no encertar no sent conscient. S’ha de viure com un déu entre els homes per tal de ser feliç, ja que no tenen necessitats.
Comparació
Veiem que aquest text defensa l’epicureisme, teoria basada en el cos com a mesura de les coses i aquest serà un índex de la forma d’estar en l’existència. Cal saber escollir en el món per assolir la serenitat de l’ànima. Contrasta amb la teoria estoica que representa la resistència ver l’adversitat i la mala sort. Aquesta teoria ha tingut una consideració més digne i noble que l’epicureisme que va assolir connotacions despectives pel suposat fet de dedicar la vida a la recerca dels plaers; era tot el contrari. Els epicuris volien l’equilibri i la serenitat de l’ànima i els estoics identificaven la virtut amb la felicitat.
Activitat 43: El moviment i la deducció del primer motor immòbil
Idees principals
Text d’Aristòtil on parla del moviment i de la seva causa. Tot allò que es mou és així perquè es mogut per un altre, treiem la conclusió de que hi ha un primer motor immòbil que és mou sense ser mogut ja que és impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors.
Títol
El moviment immòbil
Anàlisi
Text que forma part de la Física d’Aristòtil i tracta sobre el moviment i la deducció del primer motor immòbil. Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa, per tant, l’últim mòbil amb el qual ens preguntem com és mogut és a causa d’un primer motor immòbil, que és la causa eficient. La sèrie de motors moguts per un altre pot estar formada per molts intermediaris, com l’exemple de la pedra que és moguda pel bastó, aquest per la mà i aquesta per l’home, però per tant, com pot ser que l’home es mogui sinó hi ha cap motor que el mogui? Si ens basem en el principi de que tot és mogut per un altre, arribarà el moment en que un motor provoqui moviment però no es mogui, ja que és impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors on cap terme fos el primer. Per tant concloem amb que aquest primer motor que mou i que no es mogut per cap altre es mou per si mateix. Aquest motor podríem dir que és la causa eficient del moviment, l’artífex, i fins i tot l’interpretem com a una divinitat.
Comparació
Comparació
Aquest primer motor immòbil d’Aristòtil, el qual és el primer motor immòbil que mou per si sol, el podriem comparar amb Sant Tomàs d’Aquinno el qual diu que si hi ha un seguit de moviments no pot ser que tot sigui una cadena successiva d’aquests i per tant diu que Déu és l’artífex del moviment, és a dir, com el primer motor immòbil d’Aristòtil.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
