Idees principals
Descartes un cop afirma l’existència del jo amb el cogito ergo sum, es dedica ha establir una relació entre cos i ànima la qual intenta que sigui substancial. Diu que l’ànima és el pensament del subjecte i que s’identifica amb el jo i com que és independent del cos, l’anima podria existir per si sola.
Anàlisi
Text de Descartes de les Meditacions Metafísiques on parla de la relació cos-ànima. Per parlar d’això torna a parlar del jo com a subjecte i com a primera veritat per tant torna a caure en el solipsisme. Torna a dubtar de la realitat i dels cossos però d’allò que mai més tornarà a dubtar és de la consciència d’un mateix, identificat amb l’ànima. Aquesta és el jo, la cosa pensant i la identifica amb la substància pensant, l’atribut del jo i es troba diferencia de la substància extensa, la del cos, ja que l’ànima pot existir sense el cos però el cos sense l’ànima no serà.
Títol
La plena existència de l’ànima
Comparació
Dos filòsofs que també han parlat de l’ànima com a tema central van ser Plató i Aristòtil. Plató va dir un cop que la relació de l’ànima i del cos va ser una unió accidental ja que el cos per a l’ànima era una presó i la qual volia fugir del món sensible i tornar al món intel•ligible el seu món. Aristòtil fa una unió entre els dos ja que es necessiten: Descartes intenta que la seva unió sigui substancial però recau en lo accidental pel fet de tenir una connexió per la glàndula pineal.
Descartes un cop afirma l’existència del jo amb el cogito ergo sum, es dedica ha establir una relació entre cos i ànima la qual intenta que sigui substancial. Diu que l’ànima és el pensament del subjecte i que s’identifica amb el jo i com que és independent del cos, l’anima podria existir per si sola.
Anàlisi
Text de Descartes de les Meditacions Metafísiques on parla de la relació cos-ànima. Per parlar d’això torna a parlar del jo com a subjecte i com a primera veritat per tant torna a caure en el solipsisme. Torna a dubtar de la realitat i dels cossos però d’allò que mai més tornarà a dubtar és de la consciència d’un mateix, identificat amb l’ànima. Aquesta és el jo, la cosa pensant i la identifica amb la substància pensant, l’atribut del jo i es troba diferencia de la substància extensa, la del cos, ja que l’ànima pot existir sense el cos però el cos sense l’ànima no serà.
Títol
La plena existència de l’ànima
Comparació
Dos filòsofs que també han parlat de l’ànima com a tema central van ser Plató i Aristòtil. Plató va dir un cop que la relació de l’ànima i del cos va ser una unió accidental ja que el cos per a l’ànima era una presó i la qual volia fugir del món sensible i tornar al món intel•ligible el seu món. Aristòtil fa una unió entre els dos ja que es necessiten: Descartes intenta que la seva unió sigui substancial però recau en lo accidental pel fet de tenir una connexió per la glàndula pineal.
0 comentarios:
Publicar un comentario