La vida no és més que un interminable assaig d'una obra que mai s'estrenarà.: Activitat 52: Relació entre ment i cos

Idees principals

Decartes en aquest fragment va una reflexió una distinció entre el cos i l’ànima encara que es necessitin, tots dos són diferents però segueix tenint en compte que la seva necessitat mútua. Descartes diferencia dues substàncies, extensa i pensant, una del cos i l’altra de l’ànima.

Titol

L'ànima i el cos: dues realitats diferents

Anàlisi

Comença el text parlant de les coses i d’allò que les diferencia, ja que es presenten de manera clara i distinta en la realitat. Amb aquesta idea expressa la idea de que la ment, la substància pensant, encara que necessiti el cos, la substància extensa, són totes dues diferents. Les dues substàncies es troben en contacte i el cos necessita l’ànima per viure per la cosa pensant, és a dir, la ment no necessita al cos per viure ja que totes dues són realitats diferents i l’única certesa que tenim és que el jo existeix.

Comparació

El dualisme de Descartes presenta el cos i l’ànima com a dues coses diferents en la qual el cos necessita l’ànima per existir però en canvi l’ànima no necessita el cos: per tant concloem que l’ànima és immortal com va dir Plató i Aristòtil. En Plató la unió és accidental ja que el cos el tracta com una presó per a l’ànima la qual vol fugir per retornar al món de les idees en canvi Aristòtil diu que totes dues es necessiten, una unió substancial. Veiem que amb Descartes la unió és mitjançant la glàndula pineal i que per tant Descartes vol que la unió sigui substancial però recau en una unió accidental.

Introducció

Al llarg de la història, la filosofia ha plantejat i ha donat resposta, des d’un punt de vista crític i radical, a moltes qüestions relacionades amb l’existència i l’experiència humana, al temps que, com a activitat intel·lectual, ha anat creant una manera pròpia de reflexionar-hi. L’estudi de la filosofia i de la seva història ens apropa a la comprensió d’aquestes qüestions, dels seus canvis i les seves vicissituds, i alhora, a través dels models teòrics que ens ofereix, facilita l’adquisició de les habilitats del pensar filosòfic.

Aquest potencial formatiu, per si sol, justifica la presència de la filosofia com a matèria comuna de batxillerat.

La filosofia hauria de col·laborar en la formació general de l’alumnat, proporcionant-li conceptes, tècniques i estratègies perquè pugui avançar en l’adquisició de nous coneixements i augmentar la seva responsabilitat i autonomia. Però, a més d’aquesta funció de caràcter genèric, la filosofia hauria de facilitar l’adquisició d’una visió integrada dels diferents sabers, creant un espai de reflexió sobre temes globals que equilibri la tendència cap a l’especialització del currículum. A la vegada, hauria d’ajudar a l’anàlisi i valoració crítica dels canvis del nostre temps i les seves implicacions morals i polítiques i, en aquest sentit, hauria de ser un recurs perquè l’alumnat assolís una comprensió racional del món on viu i consolidés la seva maduresa com a persona i ciutadà.