Activitat 42: Fragment Llibre VII de la República de Plató

Idees principals

En aquest fragment del Llibre VII de la República presenta un diàleg entre Sòcrates i Glaucó en el qual diuen que en la ciutat són necessàries la temprança i la justícia. Considerem la temprança com el domini dels plaers i alhora domini d'un mateix on la bondat predomina.

Títol

La temprança, domini d'un mateix

Anàlisi

El tema d'aquest fragment és la temprança i el sentit de la dita . Comença el text considerant indispensable la justícia i la temprança en la ciutat. Decideixen tractar primerament la temprança, un dels dos interlocutors la considera com a ordre i domini dels plaers i passions, els quals poden arribar a ser superiors a nosaltres en el cas de que la temprança no sigui present. Contràriament l'altre interlocutor considera que ser amo de si mateix equival a ser amo de si mateix i això segons ell és ridícul. Contesta l'altre que en la nostra ànima per naturalesa allò bo domina allò dolent i per tant ser amo de si mateix, com diu el text, és un elogi, digne d'admirar ja que allò bo predomina en nosaltres i per tant aquesta dita deixa de ser ridícula com l'altra interlocutor deia. Però hi han exepcions on allò dolent pot arribat a superar allò bo, a causa d'una mala fomació o mala companyia i aquell passa a ser inferior a si mateix, i no amo. Per tant, en la ciutat podrem arribar a trobar els dos extrems, però això si, quan allò bo domina allò dolent diem que la temprança és present a la ciutat i per tant la ciutat és mestressa de si mateixa.

Activitat 41: Ciència i opinió

Idees principals

Les veritables filòsofs són aquells que desitgen contemplar la veritat, és a dir, la naturalesa de la bellesa en sí i no únicament allò que produeixen les coses, com són les veus, les figures, els i els colors. Aquells que contemplen la bellesa, saben, i aquells que contemplen les coses belles, opinen.

Títol

La veritat, contemplació de la bellesa en sí

Anàlisi

Fragment de la República on destaca l’idea de que els filòsofs són els únics que poden arribar a contemplar la veritat, la bellesa en sí, els altres, l’únic que poden contemplar són les coses, les aparences, com són les figures, els colors i les veus, es limiten a contemplar el món sensible a diferència dels filòsofs, únics capaços de contemplar el món intel•ligible. Aquells que reconeixen les coses boniques però no l’idea de bellesa, els altres, podem dir que l’únic que fan és opinar, en canvi, aquells que reconeixen la bellesa en sí i també les coses que participen d’ella, els filòsofs, parlem de saber i no d’opinió, els únics capaços de contemplar el món intel•ligible i la veritat.

Comparació

Aquest diàleg fa referència a la teoria del coneixement de Plató i el podríem comparar amb els sofistes, ja que fan un espectacle del llenguatge a l’hora de manipular-lo, no admeten una única veritat, sinó que a partir d’un conjunt d’opinions és així com podrem arribar a tenir contacte amb la veritat. També podem fer una referència a Parmènides, ja que la via de l’opinió és el món sensible de Plató i la via de la veritat és el món intel•ligible.

Activitat 40: Crítica a la teoria de les idees en la formulació dogmàtica

Idees principals

Fragment de Plató fa una autocrítica mitjançant com a Plató madur Sòcrates i com a Plató vell Parmènides. Es desenvolupa en forma de diàleg on Sòcrates defenda les idees de les coses naturals i Parmènides s'oposa.

Títol

Les coses naturals com a veritat

Anàlisi

Fragment que pertany a la obra de Parmènides de Plató i forma part de l'època de vellesa on predominen els diàlegs crítics. En aquest fragment fa una autocrítica de la seva pròpia filosofia, la que va realitzar en l'època madura de que si existien les idees de les coses naturals, però encara això el Plató vell diu que no podria ser, ja que no podria existir l'idea d'humanitat separada de la idea d'home. Finalment podem dir que Sòcrates acaba

sotmés a la crítica de Parmènides.

Comparació

Aquest text te a veure sobre la teoria de les idees de Plató, ja que distingeix les lògiques, les estètiques i les ètiques, però a l'època madura afegeix les idees de les coses naturals, cosa que criticara en la seva època de vellesa. Les idees tenen les mateixes característiques que l'ésser immutable de Parmènides i les seves vies corresponen als dos mons de Plató.

Activitat 39: el mite de la caverna

El mite de la caverna és una al·legoria de Plató que forma part del Llibre VII de la República, que explica principalment la seva teoria de les idees.

Podriem començar parlant dels presoners que estan a la caverna, aquests l'únic que capten són unes ombres que per a ells és l'única realitat. Per tant, el que realment estan observant és el reflex del món de les idees, ja que la seva realitat són les ombres del que realment és, les idees.
Aquestes ombres són còpies imperfectes de la realitat, i concorden amb el món sensible, el món dels sentits. A diferència de les idees que forman part del món intel·ligible. Són presoners que es troben lligats a unes cadenes que representes els lligams corporals de l'ànima al món sensible mitjançant el cos. Aquests presoners es suposa que han estat lligats d'aquesta forma a la caverna tota la seva vida.
La llum que il·lumina la caverna prové d'un foc que hi ha al darrere, llavors entre els presoners i el foc es troba un mur on hi han persones transportant objectes, per tant gràcies al foc que il·lumina i als objectes, els presoners capten aquestes ombres. Ens trobem amb el cas que un presoner és capaç d'alliberar-se d'aquestes cadenes i ascendir a la superfície, poc a poc s'anirà relacionant amb l'entorn, la llum del sol primer el cegaria però després s'acostumbraria, i es comença a relacionar amb els sons, les figures, els colors. En l'aigua veuria les coses i les ombres reflectides per després contemplar els objectes mateixos, en la seva pròpia realitat, i el sol, coneixement de la idea suprema, el bé.

Per tant, podem veura com hi ha una fàcil interpretació entre el món sensible, l'interior de la caverna, i el món intel·ligible, la superfície.

El presoner retorna a la caverna per explicar-lis als altres que viuen enganyats, que la realitat que contemplen no és la vertadera realitat. Els presoners, com no s'imaginen l'existència possible d'una altra realitat que no sigui la que tenen, el prenen de boig.

Activitat 38: La naturalesa de les idees

Idees principals

Aquest text reflexa l’idea de Plató de que les idees, en aquest cas la bellesa, tenen una existència separada del que realment els nostres sentits capten, el món sensible. És a dir, aquestes idees sempre seran úniques, idèntiques i immutables.

Títol

L’immortalitat de les idees

Anàlisi

Fragment de Plató que pertany a l’obra Fedó, i és un diàleg entre Sòcrates i Cebes. El text comença dient que tot allò que és present a la realitat, és present sempre de la mateixa manera, allò que exposem en les preguntes i en les respostes i donen pas a la comunicació i a l’enteniment necessiten una única idea la qual mai morirà, tindrà una existència separada d’allò contingent, d’allò que és però podria haver no sigut. Per tant, tracta d’una realitat objectiva, l’idea de bellesa serà única i immutable a diferència d’allò que reflexa bellesa que pot arribar a desaparèixer.

Comparació

La teoria que reflexa el text es l’introducció a la teoria de les idees i la immortalitat de l’ànima. Defensa una realitat objectiva que la podríem comparar amb Parmènides, ja que les idees adquirim les mateixes característiques que l’ésser de Parmènides, únic, immutable i etern. Les vies de Parmènides, de l’opinió i de la veritat, donaran lloc al món sensible i al mon intel•ligible de Plató. El text presenta unes idees contràries a Heràclit, ja que per a aquest no són úniques ni immutables, sinó que tot canvia. Comparant amb Sòcrates, aquest creu que l’univers no es troba separat del món sensible, a diferència Plató si ho fa. Distingeix entre el món sensible (coses concretes) i món intel•ligible (idees), aquestes coses reflectiran sempre les idees.

Activitat 37: La ignorància socràtica

Idees principals

L’intenció de Sòcrates es mostrar l’origen de la calúmnia. Després de preguntar-se interiorment, mitjançant ironia pretén aplicar el mètode socràtic a aquells que creuen ser savis. La conclusió que treu és que s’adona que ell sap més únicament pel fet de no saber res.

Títol

La seguretat de l’ignorància

Anàlisi

Text de Plató on veiem reflexat el mètode de Sòcrates, diàleg on fa un seguit de preguntes amb l’objectiu d’arribar a la veritat interior. Comença volent mostrar l’origen de la calúmnia i es pregunta que vol dir el déu i quin sentit té. També es pregunta que pot voler dir ser el més savi de tots, ja que així és déu i és impossible que menteixi. Decidit, va anar a preguntar-li a un home que passava per savi. Aquest a ulls de tothom i als seus propis, ho semblava, encara que després d’examinar-lo és va adonar que realment no ho era i Sòcrates va acabar sent odiat pel suposat savi i per molts presents. L’únic fet que fa a Sòcrates més savi és que els dos no saben res, però mentre un pensa ser savi, l’altre reconeix no ser-ho. Ho va tornar a intentar amb un altre que encara es passava per més savi, i va obtenir el mateix, fent-se així més enemics. La diferència és que Sòcrates era conscient dels seus límits i els altres no, encara que tots res sabessin res.

Comparació

Podriem comparar Plató i Sòcrates amb els sofistes, ja que aquests defensen els diàlegs llargs amb referències d'autors antics, el relativisme i l'escepticisme. En canvi els altres defensen l'existència de conceptes universals i que la veritat la podem trobar en un mateix.

Activitat 36: Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes

Segons Empèdocles, va plantejar la mateixa qüestió que Parmènides de la impossibilitat de que sorgeixi alguna cosa del no-ésser, encara això, veiem una diferencia ja que per a Empèdocles aquest ésser es constituïa per quatre elements, aire, foc, terra i agua anomenats arrels. Trobem dos principis en aquest origen que poden unir o desunir la naturalesa, que són l’amor i l’odi. Per una altra banda trobem a Anaxàgores, afirmant que tot està en tot i que no hi ha cap origen ni cap fi, com Empèdocles, però a diferencia tot es componía d’unes llavors, les homeomeries, les quals es trobaven a totes les coses. Aquestes homeomeries ens fan recordar a les arrels d’Empèdocles. El noûs, que és com una mena d’amor semblant al d’Empèdocles, encara que la diferencia és que és intel•lectual, impulsat pel cosmos. La teoría dels atomistes anticipa un dels capítols de la física moderna. Concep l’ésser, etern i immutable, i a més, constïtuit per éssers infinits anomenats àtoms. No partim de l’idea d’Empèdocles de les qualitats (terra, aire, foc) sinó que són neutres i es distingeixen en la forma, l’ordre i la situación. Es desplaçen en un buit, diversifiquen i organitzen els seus moviments, i d’aquesta manera configuren el món.

Empèdocles-Anaxàgores-Atomistes

Activitat 35: Parmènides i el monisme ontològic

Idees principals

Aquest fragment està basat en la idea de Parmènides de que tot en conjunt és un sol ésser immutable i etern que sempre ha sigut ja que no podria sorgir del no-ésser perquè no és. Parlem d’un tot general guiat per la raó i no pels sentits, ja que aquests ens mostren el canvi.

Títol

L’eterna presència de l’ésser

Anàlisi

Fragment de Parmènides on defensa la possibilitat d’un únic ésser que és i que sempre ha sigut així, és a dir, sempre és ara, ni el passat ni el futur existeixen. És etern i sense fi, sempre ho ha sigut i ho serà. Aquest ésser no pot haver sigut engendrat del no-ésser, ja que no és i no li pot imposar res al ésser, en definitiva, el naixement no té lloc. Segons Parmènides el que no és cal que no sigui i és el mateix pensar i ésser, per tant el que no és no pot ser pensat ni expressat. En conclusió, l’ésser, o sempre ha sigut, o no ha sigut mai, ja que no hi ha punt intermig entre el naixement i la destrucció igual que no es pot passar de l’ésser al no-ésser. L’ésser a partir de l’ésser si que podria ser. Fa una exaltació de la via de la veritat, ja que el que existeix, existeix, el que és, és, i el que no és, no és: ens vol acostar a la veritat.

Comparació

La teoria que defensa Parmènides, ésser immòbil i etern, és facilment comparable amb la teoria d’Heràclit que diu que tot està sotmès a canvi i es necessiten. Amb Heràclit, la realitat és un procés constant i amb Parmènides la realitat és eterna i el present continu. Per a Parmènides, tampoc existeix ni el naixement ni la destrucció, partint des de la raó ja que els sentits si mostren el canvi.

Activitat 34: Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea

-Text d'Heràclit

“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

Idees principals

En aquest fragment Heràclit defensa que el cosmos mai ha estat creat ni engendrat sinó que sempre ha sigut sense cap possibilitat d'origen. A més, considera com arkhé el foc, principi de totes les coses.

Títol

El foc com a origen

Anàlisi

El text pertany a Heràclit i reflexa la seva teoria de l'origen de les coses, que és el foc. Considera que el cosmos mai ha estat creat sinó que és etern ja que no te cap principi. El foc simbolitza la lluita de contraris, constitueix els cosmos tant encés com apagat, ja que representa alhora la lluita de contraris i el canvi de les coses. El cosmos està en constant canvi per alguna raó, que l'anomenen lógos.

-Text de Parmènides

“Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d’aquesla qualels homes ignorants caminen bicèfals; (…) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes,gent forassenyada, per a la qual l’ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses es regressiu”.

Idees principals

Text on destaca la idea de voler enfocar-nos cap a la via de la veritat, allunyant-nos de la via de l'opinió, és a dir, la dels ignorants.

Títol

El camí de la via de la veritat.

Análisi

Parmènides, en aquest text, identifica el llenguatge amb el pensament; defensa l'existència de dos vies, la de l'opinió, que està menyspreada i guiada pels sentits. Per una altra banda trobem la via de la veritat per accedir al coneixement de la realitat i poder contemplar-la. Aquests, seran capaços de diferenciar l'ésser i el no-ésser, en canvi aquells que segueixin la via de l'opinió no ho faran.

Activitat 33: Anaximandre de Milet

Text escrit per Anaximandre on trobem un principi de tot allò que existeix com ho fa Tales de Milet, però aquest va més enllà afirmant que com hi ha un principi, també trobem un final on s’acaba tot. Allà on naixem és allà on morim i entre aquests dos punts trobem el kósmos, una suposada realitat imprecisa, l’anomenem realitat ja que al llarg de la vida es van concretant diferents aparences del món. A diferència de Tales, destitueix l’aigua com a principi ja que no podria ser el causant de tots els canvis i a aquest principi el considera indeterminat. Tot és alhora i comú, res és concret, és a dir, origen i fi de les coses. Quan dos elements són contraris i determinats com calent i fred, aquesta oposició l’anomenem injusícia. Però després d’aquest conflicte aquests contraris es tornen a transformar i retornen a l’àpeiron, on torna a ser indeterminat i just, un transcurs entre el començament i el fi que torna a ser un nou començament.

Adéu vacances, hola curs!

El Sant Andreu torna a obrir les seves portes i aquest any, per rebre'ns per última vegada a les seves classes. Després d’haver-nos acomiadat de l’estiu torna la rutina, les classes, l’estudi, els examens, aquest any el treball de recerca, etc. I per tant no ens hem d’oblidar de l’assignatura de filosofia ni del blog en el qual anirem penjant les activitats d’aquest darrer curs.
Esperem que des del primer dia que vam rebre la primera classe de filosofia fins l’última, sortim amb més preguntes que quan vam entrar. Això voldrà dir que la filosofia no ha sigut una simple assignatura, sinó que molt més, haurà aconseguit arribar més enllà, formant part de la nostra vida.

Activitat 32: Un any més.

Un any més. I com cada juny arriba l'hora de dir fins al setembre. Portem des de petits junts, compartint experiències i emocions i podem dir que aquest any ha sigut un dels millors, hem estat tots molt compenetrats, donant suport i ajudant en qualsevol cosa.

Ha sigut un any diferent: professors nous, matèries noves, com la filosofia. Aquesta ha sigut una matèria impactant, nova, que ens causa la reflexió un cop acabades les classes. La filosofia sempre tindrà aquest fi, deixar-nos amb l'intriga o amb el pensament de que hi hauran coses que mai podrem saber. Amb tot això, puc concluir que surto amb més preguntes que el primer cop que vaig entrar a la classe de 1r B, amb un professor nou i una matèria nova, on no s'em va passar pel cap que la filosofia s'aproparia tant a la vida, ajudant-la a comprendre-la i a trobar-li un sentit.

Activitat 31: presentació PowerPoint T.11

La construcció filosòfica de la ciutadania

Activitat 30: definicions del T.10

Virtut: Excel·lència, la capacitat de sobresortir.

Intel•lectualisme moral: posició filosòfica que defensava Sòcrates i identifica el saber amb la virtut.

Eudemonisme: teoria d'Aristòtil que identifica el bé moral amb la felicitat o capacitat d'autorealitzar-se.

Hedonisme: teoria que identifica el bé moral i el plaer.

Felicitat (Aristòtil): s'identifica amb la activitat intel·lectual.

Virtut moral (Aristòtil): terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excés.

Apatia (estoics): és la pau interior, l'impertorbabilitat insensible al món extern per aconseguir la felicitat.

Simpatia: capacitat de posar-se en el lloc dels altres, patint el seu patiment.

Utilitarisme: teoria ètica que vol arribar a aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones.

Aritmètica dels plaers: el plaer és susceptible de mesura, perquè tots són iguals en qualitat.

Ètica deontològica: la moral s'ha de basar en el deure i no en el contingut.

Imperatiu hipotètic: imperatiu que obliga només a les persones que volen aconseguir un fi. Si bols b, fes a.

Imperatiu categòric: imperatius que obliguen de forma universal. Fes a.

Dignitat humana: els éssers humans són autònoms i han de ser tractats com un fí no com un mitjà.

Intuïcionisme dels valors: no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà d'una facultat anomenada intuïció emocional que els capta a priori.

Activitat 29: Comentari de text pàgina 197

IDEES GENERALS

Aquest text tracta sobre el corrent hedonista i es basa en l'orientació cap al poder allunyant-se del dolor. Fa una identificació constant de felicitat i plaer, i per tal de que sigui així hem de seleccionar els plaers, és a dir, tenir un intel•lecte calculador. La finalitat d'aquesta idea és no sentir cap menda de dolor.

TÍTOL

Suma de plaers, resta de dolors.



ANÀLISI

La vida feliç tracta sobre una elecció constant on l'objectiu és sumar plaers, disposant per suposat d'una bona salut i d'un bon estat anímic. La salut a l'hora és un rebuig del dolor, i podem deduir per tant que és un plaer del qual tenim sort de gaudir. Podem concluir que aquí comença el principi d'una vida feliç, formen aquests plaers part de l'escència. També preferim un dolor actual que a la llarga proporcionarà un plaer molt més gran del que dispondriem en comptes del dolor. O també rebutjar un plaer present per no passar-ho malament després. Es tracta de triar amb seny i amb moderació, escollir amb un intel•lecte calculador. Cal tenir en compte que no tot plaer és elegible, no sempre podrem rebutjat el dolor.

COMPARACIÓ

Aquest text pertany a Epicur, autor del corrent hedonista que es basa en que els homes han de buscar el plaer i fugir del dolor(hedonisme), i han de tenir un intel•lecte calculador per poder seleccionar els plaers.
Podem comparar aquesta visió amb els estoics, que diuen que és feliç aquell que viu segons la natura. Vol assegurar-se la pau interior mitjançant la insensibilitat al sofriment i a les opinions, vol una pau tranquil•la, serena i impertorbable.
Per una altra banda estan els cínics que també defensen que és feliç aquell que viu segons la naturalesa i valora la llibertat d'acció i de paraula.
També ho podem comparar amb l'utilitarisme que es basa en aconseguir la major felicitat per al major nombre de persones.
En conclusió podem dir que hi ha diferents camins per arribar a la felicitat i aquests són alguns: els cínics viuen segons la naturalesa i menysprea les conviccions socials, els epicurs viuen segons la natura i tenen la necessitat de descobrir-la, l'epicurisme es basa en la selecció de plaers i per últim l'utilitarisme vol aconseguir la felicitat per al major nombre de persones.

Activitat 28: Com concebries la teva felicitat?

La meva felicitat la concebo com el moment en què no estic pendent de com em sento, ni m’adono dels problemes: tot sorgeix i tu, l’única cosa que pots fer és viure el moment. Quan més vols calcular i controlar la situació, tot és més planejat i la probabilitat de no passar-ho bé és més gran.

Crec que les situacions no s’han de mesurar per tal que puguem gaudir el moment i d’aquesta forma identificar-ho amb la felicitat, ja que aquesta no és més que el conjunt de moments agradable i d’emocions positives. Penso que la meva felicitat va lligada amb l’afecte de les persones que m’envolten i amb l’absència de patiment i angoixa. També, a uns objectius determinats com és l’estudi per tal d’assolir un bon futur i per suposat el fet de superar-me. Per descomptat la salut de les persones que tinc a prop. Tots aquests factors poden influir en la meva felicitat.

Activitat 27: preguntes sobre Jean Paul Sartre

1. A quin moviment filosòfic pertany?
Existencialisme.

2. Quina concepció de la llibertat defensa?
Llibertat absolutat, l’ésser està condemnat a ser lliure.

3. On va estudiar?
Ëcole normale Superiore, París.

4. Quin era el nom de la seva dona?
Simone de Beaviour.

5. Quin és el precedent filosòfic de Sartre?
Husserl.

6. Què vol dir que l’existència és contingent?
Naixem per casualitat, no hi ha raó de viure.

7. Títol de la seva primera novel·la més important?
La Nàussea.

8. L’existència humana té sentit?
No, és l'ésser humà qui li dóna. L'existència precedeix l'essència.

9. Com es titula la conferencia de Heifegger que va influir sobre Sartre?
Què és la metafísica?

10. Com es titulava la seva revista?
Les Temps Modernes

11. Quina és la seva posició sobre Déu?
No existeix, és ateu. Afirma la llibertat humana.

12. Que significava l’infern són els altres?
No ens podrem alliberar mai de l'influència ni de la mirada dels altres.

13. Títol del llibre que marca la seva incuació en el marxisme.
Crítica de la raó dialèctica.

14. En quin any va rebre el Premi Nobel i perquè el rebutja?
L'any 1964. Deien que el perdonaven de tots els seus pecats, però ell no considerava que hagués de ser perdonat, per tant per raons ètiques i morals.

15. Perquè va inspirar la revolta dels estudiants de maig del 68?
Perquè lluita contra l'opressió de l'Estat i va en busca de la llibertat.

16. Diari extremista que va dirigir?
La cause du peuple.

17. Que significa la revolució perpètua?
Revolució constant, sense fi.

18. Que opinava sobre el terrorisme?
La bomba atòmica dels pobres. Defensa el terrorisme.

19. Que vol dir pensar contra un mateix?
Lluita contra allò que has après i que penses que no són encertades. Posa en dubte tot allò que ha rebut per educació.

20. Que significa que Sartre era una brúixola ética?
És el guia moral de la població, com un profeta.

A continuació un vídeo d'una conferència de Jean Paul Sartre:

Activitat 26: Comentari de la Mafalda (pàgina 193)

L’objectiu de tot ésser humà és ser feliç, si no, podem deduir fàcilment que estudiem per després aconseguir un bon treball, poder tenir un bon sou, crear una família, tenir una casa on viure i poder comprar menjar, roba i tot el necessari per poder mantenir un mínim de qualitat de vida. D’aquí la gran pregunta de com arribar a assolir la felicitat, quin és el camí i quan arribarà. Mafalda vol ser feliç, concretament vol tenir la clau per poder accedir a la felicitat en qualsevol moment, però no la pot comprar, cap persona et pot donar la felicitat atrapada o concentrada en un objecte, perquè la felicitat és gràcies a una suma de factor, elements o persones que es relacionen amb tu i et fan tenir moments feliços, que tots sumats pots arribar a la conclusió de que ha sigut una època feliç, i que es al final quan t’assabentes de que ho has sigut, quan ho deixes de ser. El vellet demana un model de clau, ja que és impossible poder oferir el que li demana la Mafalda. Penso que el vellet podria també haver-li donat la clau més maca i més original de la seva botiga, això hagués fet a la Mafalda molt feliç.

Activitat 25: definicions del T.9

Temperament: conjunt de sentiments i passions que resulten difícil de modificar.

Amoral: no sap distingir entre el bé i el mal.

Consciència moral: capacitat de distingir entre el bé i el mal.

Responsabilitat: capacitat de respondre dels nostres actes.

Llibertat externa: manca de coacció externa.

Llibertat interna: absència de coacció externa, capacitat del subjecte de poder decidir.

Condicionament: absència de llibertat absoluta però conservant la llibertat suficient per ser responsable dels propis actes.

Raó universal: raó comuna, llei que regeix l’univers i implica l’existència del destí.

Predestinacionisme: teoria que defensa que tot està predestinat, déu ha determinat tot des del principi, no hi ha marge de llibertat.

Monisme fisicalista: determinisme científic que redueix l’univers a matèria i els moviments dels cossos a moviments mecànics, incloent-hi el psiquisme humà.

Principi de causalitat: del determinisme físic, tota causa té un efecte i tot efecte ve precedit per una causa.

Determinisme genètic: les causes de totes les nostres actuacions es veuen en la dotació genètica de cadascun de nosaltres. Wilson (sociobiologia)

Volició: acte de voluntat.

Indeterminisme: posició filosòfica on l’ésser humà no està determinat fonamentalment i és lliure.

Existencialisme: moviment filosòfic que diu que l'existència és anterior a l'essència (Sartre).

Autonomia moral: el subjecte es dóna la seva pròpia llei moral.

Nivell preconvencional: la persona té per just el que satisfà els seus interessos.

Nivell convencional: la persona considera just allò que concorda amb les lleis pròpies de la societat.

Nivell postconvencional: les persones distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals.

Ètica de la cura: la persona ha de desenvolupar un sentit de compassió i de responsabilitat per aquells que necessiten ajuda.

Principi de responsabilitat (Hanz Johns): hem de respectar l'entorn per deixar al món almenys no pitjor de com l'hem trobat.

A continuació una imatge que representa l'indeterminisme:

Activitat 24: Un dilema hipotètic (pàgina 189)

A Europa viu una dona que pateix un tipus especial de càncer i es morirà aviat. Hi ha un medicament que els metges pensen que la pot salvar, És una forma de radio que un farmacèutic de la mateixa ciutat acaba de descobrir. La droga és cara, però el farmacèutic està cobrant deu vegades el que li ha costat fer-la. Va pagar 200 euros pel material i n’està cobrant 2000 per una petita dosi. El marit de la dona malalta, Heinz, demana diners a tothom que coneix, però només pot reunir 1000 euros, la meitat del que costa. Li diu al farmacèutic que la seva zona s’està morint i li suplica que li vengui el medicament més barat o que deixi que li pagui més endavant. El farmacèutic diu:
- No, jo el vaig descobrir i en trauré diners.
Heinz està desesperat i pensa atracar l’establiment per robar el medicament per a la seva dona.

1. Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Per suposat que l'ha de robar. La vida d'una persona és irreparable i única i més la d'un estimat. Penso que s'ha d'intentar tot lo possible en vida, ja que un cop morta l'únic que quedarà serà... i si ho hagués fet?

2. Si Heinz no estimés la seva dona, hauria de robar el medicament per ella? És Heinz responsable del que li passi a la seva dona? Per què o per què no?

Penso que responsable no s'hauria de sentir ja que si ell no sent amor ni cap enllaç per ella, no sentiria res; si es sent culpable per tant, és que una mica l'estimava.

3. Té Heinz la mateixa responsabilitat amb la seva dona en cas que no l’estimi? Per què o per què no?

En teoria si, ja que la seva dona pot ser la mare dels seus fills o encara que no, ha viscut molt de temps amb ella i saber que hi ha una solució per salvar una persona fa que lo demés, com és la llei, perdi importància.

4. Si suposem que la persona malalta no és la seva dona sinó un estrany, Heinz ha de robar el medicament? Per què o per què no?

Crec que ho hauria de fer ja que per sobre de tot estan les lleis universals, les lleis morals que obeixen al mal menor, i el mal menor seria robar per tal de salvar a un ésser humà.

5. La gent ha de fer qualsevol cosa per salvar la vida dels altres en qualsevol cas?

Qualsevol cosa sempre tenint en compte el mal menor, és a dir, no salvarem la vida d'una persona matant a altres dues.

6. El fet que Heinz robi va contra la llei. Això fa que sigui moralment dolent? La gent ha de fer tot el possible per evitar anar en contra de la llei?

No és moralment dolent, sinó al contrari. La llei estableix unes normes que s'han d'obeir encara que mai tindrà en compte tots els possibles factors o elements que afecten. La gent sempre ha d'intentar respectar la llei, però hi ha casos que resulta impossible ser legalment correcte per tal de ser moralment correcte.

Activitat 23: valoració personal de Sèneca

Sèneca és un autor que defensa una llibertat condicionada per diferents factors. Aquests elements que la condicionen un d'ells pot ser la natura, la qual ens determina biològicament o ens destina a un final tràgic, la mort. Seria molt difícil no estar d'acord amb aquesta teoria, ja que si el codi genètic ens determina i està científicament comprovat no hi ha res a fer. Encara que varia segons la concepció de llibertat de cadascú, sabem que hem de morir però mentre la vida passa escollim, decidim i triem un camí en compte d'altres i així arribem a la fi, la felicitat.

Hi ha actituds dels estoics els quals no estic d'acord, consideren que és savi aquell que domina les emocions i no es fa il·lusions respecte al futur; seria això realment la pau interior que tant anhelen? Penso que tenir una vida sense il·lusió ni esperança, on ser autosuficient és la font de la felicitat, sincerament no ho desitjo.

Activitat 22: Comentari de text Pàgina 183

IDEES GENERALS

Text de Sèneca on defensa que l'humà ha de viure segons la natura. Defensa la llibertat de l'ésser humà, el domini absolut de la seva vida i afirma que no ens hem de deixar dominar per factors externs.

TÍTOL DEL TEXT

Feliç aquell que guia la seva vida

ANÀLISI DEL TEXT

El text comença amb una frase que identifica que viure benaventuradament, és a dir, feliç, es viure segons la naturalesa, amb total llibertat. Hem de conservar la natura i adaptar-nos a ella, ja que és impossible de modificar. No ens hem de sotmetre al domini ni a la servitud de factors externs i desconeguts, hem de ser autosuficients, guiar el propi camí, triar i escollir per tal de forjar la pròpia personalitat i com diu el text, ser artífex de la seva pròpia vida.

COMPARACIÓ

Aquest text defensa la llibertat interna humana però que a l'hora està determinada per la naturalesa. Ho podem comparar amb l'determinisme que diu que l'ésser humà no esta determinat per cap factor extern i es totalment lliure. Trobem altres tipus de determinismes comparables com es el teologic, que diu que Deu ho ha determinat tot.

Activitat 21: Existeix el destí o som lliures?

Encara ben be no sé que creure o si tinc la necessitat de creure en alguna d’aquestes forces sobrehumanes per tal de trobar un sentit a la meva vida, com és per exemple Déu o el destí. Sempre he dit que les coses s’han de veure per creure, i més un tema tan abstracte. Encara això, encara que no ho pugui veure amb els ulls i per tant ho faci indemostrable, sento que les coses poden anar acompanyades d’un doble sentit, és a dir, que passen per alguna raó. Però deixant de banda aquest pensament, a l’hora crec que som totalment lliures. Pot ser crec en una mena de destí on l’humà és capaç de controlar-lo i canviar-lo en qualsevol moment i permet tota la llibertat que sigui possible tenir; és a dir, un destí que no té cap límit en cap sentit i que per suposat no està escrit en cap lloc. Crec també que som totalment lliures, tenim absoluta voluntat i la màxima capacitat d’escollir qualsevol acció o desig. En conclusió, puc dir que en aquest tema encara tinc moltes preguntes i moltes curiositats, i a l’hora penso que mai em seran respostes amb certesa, com ho és gairebé tot. Per tant em quedo amb la meva idea de que les coses poden resultar passar per algun motiu.

Activitat 20: Hi ha alguna cosa que sigui inexpressable?

Si, qualsevol sentiment, situació o emoció que ens sigui difícil de transmetre o impossible. Per exemple, l’amor que podem arribar a sentir és demostrable cada dia, però a l’hora d’explicar el que sentim no trobem les paraules exactes, es tracta d’un sentiment inexpressable. Fins i tot, nosaltres mateixos no ens adonem del que sentim: si una persona que estimem es mor, fins a aquell instant no ens adonem de la importància que tenia aquella persona per a nosaltres. Deixant a part aquesta conclusió, gairebé tot és expressable, de millor o pitjor forma però d’alguna forma expressem una idea, que sentim o sabem.
Podem dir que l’art és la forma d’expressar el que no podem amb paraules o actes, per tant una imatge val més que mil paraules.

Activitat 19: Doc. 2 pàgina 139

IDEES PRINCIPALS

L'home no pot fugir dels elements simbòlics que constitueixen el món com ho són el llenguatge, el mite, l'art i la religió. La realitat física es posa a la mateixa altura que la simbòlica.





TÍTOL DEL TEXT

La simbologia, un mitjà artificial.


ANÀLISI DEL TEXT

Segons el text, "l'home que medita és un animal depravat", llavors, que el món estigui plagat de símbols no afavoreix a la naturalesa humana.No podem fugir d'aquesta realitat, ja que és una realitat que nosaltres mateixos hem creat. Abandonem el món purament físic per conviure en un món símbolic, on cada cosa i cada fenònem trasmet un missatge. Cada cop, aquesta xarxa simbòlica es reforça i s'amplia i l'home no pot fer res. Un cop adquireix una simbologia no hi ha marxa enrere. En conclusió, l'home no pot conèixer res purament físic, sempre anirà acompanyat d'un doble sentit.


COMPARACIÓ

Aquest text el podem comparar amb la concepció de la raó i la fantasia de Ernst Cassirer, que afirma que el nostre univers és un univers simbòlic, els mites, la religió, el llenguatge, etc. el constitueixen. La raó necessita la fantasia, perquè obre el camí de l'home cap a la cultura i la civilització. Sense aquestes, seriem com
animals. Gràcies a l'intercanvi de signes és possible la societat, i gràcies a la societat ens fem humans. A diferència del text, defensa una concepció totalment oposoda, en la que no podem arribar a la essència de les coses a causa de l'expansió dels símbols que nosaltres mateixos creem, una cosa sempre tendrà un doble significat, no serà mai una simple cosa. Segons Rousseau, com diu al text, és un deteriorament de la humanitat i un mitjà artificial.

Activitat 18: Definicions tema 6

Animal cultural: és l’ésser humà amb una naturalesa biològica que s’obre a l’ordre cultural: llenguatge, tècnica, moral, dret, economia, art, ciència i religió.

Individu: qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. L’utilitzem com a sinònim d’ésser humà, encara que no ho és.

Individualisme possessiu: cada ésser humà és l’únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.

Sociabilitat natural: l’ésser humà és un animal polític, és a dir, sociable per naturalesa. Necessita la societat i la cultura que aquesta li aporta per realitzar-se d’acord amb les capacitats pròpies.

Estat de natura: és un pacte social donat en un Estat cívic i dóna lloc a la societat.

Guerra de tots contra tots: tothom té llibertat absoluta i no hi ha llei. L’objectiu és buscar la pau i la raó ens porta a fer un pacte social. Cedim llibertat a canvi de protecció (societat) i li donem al rei.

Antropologia cultural: estudia la manera de viure dels diferents grups humans i l’evolució que ha experimentat. No té en compte només aspectes materials, sinó també mites, ritus, relacions de parentiu, etc.

Socialització primària: té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa. L’escola primària i la televisió són un exemple.

Socialització secundària: és un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el món de base en la socialització primària. Entren en joc nous agents com les institucions laborals, polítiques o religioses.

Cultura: conjunt d’artefactes, idees, valors, tradicions i costums que un determinat grup accepta com a pròpies.

Subcultura: diferències dins d’una cultura, ja que les persones no la viuen de la mateixa manera. Existeixen diferències motivades per l’edat, el nivell socioeconòmic, l’origen ètnic, etc.

Contracultura: és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica que presenta un projecte de cultura i societat alternatives.

Nous moviments socials: moviments que sorgeixen a l’entorn d’Internet i utilitzen aquestes eines per mobilitzar a la gent (pacifisme, ecologisme, feminisme.)

Etnocentrisme: analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura, és a dir, adapta l’altre cultura als seus criteris. Dóna dues conseqüències: la falta de comprensió i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup.

Racisme: actitud de preservar les cultures no barrejant-les, és a dir, que cadascú es quedi al seu país i visqui segons la seva cultura.

Aporofòbia: és una de les manifestacions de l’etnocentrisme i és el rebuig i menyspreu envers el pobre.

Interculturalisme: parteix del respecte a les altres cultures, però supera les mancances del relativisme cultural perquè propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Relativisme cultural: proposa analitzar les diverses cultures des dels seus propis valors i no des d’una cultura aliena, i recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals.

Universalisme: descobreix uns valors compartits, entre els quals destaca el respecte a les diferències culturals. Permet un diàleg real entre les cultures.

Multiculturalisme: trobada entre les diferents cultures en condicions d’igualtat.

Activitat 17: pàgina 133 nº3

Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Expressa una actitud relativista, racista i un rebuig a l'interculturalisme, si realment tolerés les altres cultures respectaria la trobada entre elles i no aquest pensament tant tancat.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.
Mostra una actitud etnocèntrica, ja que aquesta defensa l'adaptació de les altres cultures al seu criteri, una persona iterculturalista respectaria les altres cultures i deixaria implantar els seus valors i creences.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Planteja una actitud relativista i la separació entre cultures que es toleren però no tenen interès a establir contacte. D'aquesta forma es crearien guetos. No seria un objectiu intercultural, ja que un d'ells és promoure el diàleg entre cultures.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!
Expressa actitud racista i també aporofòbia (rebuig i menyspreu envers els pobres) i segons un interculturalista, obtindria el treball aquell més capacitat, ja que les oportunitats estan donades a mateixa escala.

- Impossible entrendre's amb els paios!
Planteja actitud racista i un rebuig al diàleg entre cultures.També mostra relativisme (comunicació entre cultures és quasi impossible).

-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
Mostra una actitud etnocèntrica, no intervé en cap altra cultura ni es preocupa. Penso que una de les solucions per ressoldre alguns problemes, com a l'Àfrica, seria no vendre'ls-hi armament, enseñar-los a no ser trivials i a ser tot el país una gran família. Els àrabs, una solució amb el seu problema seria implantar des de l'infància un ensenyament, basat en una cultura educativa i no només religiosa, permetrà en futur ser més flexibles.

Activitat 16: Què podem fer per conviure amb altres cultures?

Un dels principals factors d’aprendre a conviure amb altres cultures és la globalització. Penso que no hem d’intentar raonar o fer-nos preguntes, sinó assumir i treure conclusions positives d’aquest procés, tenint en compte que comporta una sèrie d’avantatges i desavantatges. Crec que no hem de buscar cap altra opció, comprendre que la globalització és una realitat irreversible i una consideració de qualsevol cosa a escala mundial. Conviure amb altres cultures és la realitat i no hi ha cap marxa enrere. Moure’ns d’aquesta forma ens aporta un accés al coneixement de diferents cultures, ampliant la pròpia i per tant crear una societat internacional, si pensem que societat és igual a cultura. Aquest saber d’interacció entre el que sabem i el que ignorem pot fer millorar la nostra i el conviure a nivell internacional. En conclusió, conviure amb altres cultures tracta d’un progrés cultural en si, d’aquesta forma propagar aquesta idea seria un valor adquirit a tota cultura existent. Si seguim aquest camí aconseguirem la pau i el respecte, encara que respectar aquest conjunt de valors, idees, tradicions, etc. de l’altre no vol dir apartar els nostres. Si volem aconseguir-ho, penso que poden influir diferents factors a l’hora d’asimilar aquest procés, com la família, el col·legi, etc., poden ensenyar a valorar la pròpia cultura i a respectar la dels altres, sempre amb un límit.

Activitat 15: Doc. 5 pàgina 129

Idees principals
Els habitants d’una ciutat aprenen a comportar-se i adquireixen coneixements gràcies a la cultura, aquesta sense ciutat o poble no podria existir, ja que ofereixen una forma de viure, i és defineix com el mitjà que éssers humans han creat amb les seves idees, institucions, estris, idioma, eines, serveis i sentiments.

Títol del text
La cultura, essència de la ciutat.

Anàlisi del text
La cultura són les arrels que fan situar la persona a la terra. És el comportament que l’ésser humà adquireix, apartant-lo del salvatgisme. La cultura és la manera que té una ciutat de viure, el mitjà basat amb idees, institucions, estris, idioma, eines, serveis i sentiments que ells pròpiament han creat. Aquest mitjà, tota ciutat el valora per sobra del món físic, el qual és on l’ésser creix, es desenvolupa i s’educa. Per tant, la cultura està més valorada. És fàcil identificar-la amb la vida, fins al punt que es pot dir que és un eixamplament d’aquesta, és a dir, la vida amplia el seu significat i adquireix el que és cultura. Es pot comparar amb una eina qualsevol, ja que estén les possibilitats vitals i al desenvolupament.

Comparació del text
Aquest text el podríem comparar amb la contracultura, que a diferència, és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica i presenta una cultura i societat alternatives. El text defineix la cultura com un eixamplament de la vida, com a un comportament après i de cap manera es podria presentar una altre, ja que la cultura està establerta i creada per tots els éssers humans, formant part d’ells. Amb la cultura, els ésser humans aprenen valors i idees, els quals es contradiuen amb la contracultura, que és una mostra de rebuig i fins i tot, atac social.

Activitat 14: Doc. 6 pàgina 130

COMENTARI DE TEXT


Idees principals

Segons aquest text, la ciutat és el centre de la cultura i de l’evolució de l’humà com a persona. Aprenem coneixements i idees gràcies al diàleg amb altres interlocutors, cosa que dóna lloc al desenvolupament, la llibertat i la capacitat creativa.


Títol del text

La meva cultura acaba on comença la teva.


Anàlisi del text

Es tracta d’un text adaptat per Luis Racionero, Oriente y Occidente. Si ens fixem en el títol, diu que la ciutat és la font de la civilització, per tant la ciutat fa que la societat avanci tant social, intel·lectual com moralment. Les ciutats són els espais més cultes del món i la civilització dóna lloc a una persona educada, ja que sabem on acaba la nostra llibertat i on comença la de l’altre. L’ésser humà avança gràcies al contacte amb altres, els mitjans es basen en el diàleg, el contacte sensible, el treball, donats als centres urbans. La ciutat, és un encreuament de camins, amb diferents persones i coneixements diversos i gràcies a la immigració la nostra cultura pot anar molt més enllà. Segons el text, s’aprèn a controlar el salvatgisme i s’adquireix una certa cortesia i refinament. A la ciutat, et trobaràs una gran varietat i intercanvi, és allà on neixen la llibertat i l’invent.


Comparació

Penso que la teoria que defensa l’autor és la de Thomas Hobbes, però no tant dràsticament com la presenta Hobbes, sinó una mica més moderada. En part es basa en aquesta teoria ja que diu que l’home és salvatge prèviament a formar part d’una civilització, com a l’exemple de la teoria, “l’home és un llop per a l’home”. Únicament es mou per interès i necessitats pròpies. Una altre teoria que podríem comparar és la de Aristòtil, que destaca que l’ésser humà és un animal polític per naturalesa i formar part d’una societat li permetrà arribar a la perfecció i felicitat. Només l’ésser humà pot viure en societat. Aquesta teoria podria defensar part de les idees principals del text, ja que gràcies a la societat adquirim capacitats i coneixements, però perfectament podria ser salvatge i alhora anar adquirint sociabilitat.

Activitat 13: Doc. 14 pàgina 92

KARL POPPER

Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques el desencanta del marxisme i el fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l’escàs caràcter científic del «socialisme científic» -a la que ell atribueix haver-se convertit en un «falibilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l’error-, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d’Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l’atenció, en la seva joventut, els intents d’Einstein (veure exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d’aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D’aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Amb l’annexió d’Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d’un intent d’establir-se a Anglaterra, emigra el 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l’objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació -no sense gaires dificultats- de Misèria de l’historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d’aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l’objectiu d’ambdós llibres era exposar com l’historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.


IDEES GENERALS

Segons Karl Popper, gran defensor de la teoria falsacionista, afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.


TÍTOL DEL TEXT

La falsació com a veritat


ANÀLISI DEL TEXT

Text que pertany al filòsof Karl Popper del segle XIX, fa una crítica sobre la teoria inductivista, en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables, sempre els quals es poden verificar. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència, d’aquesta forma sabrem amb certesa el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà" no es considera empíric pel fet que no és pot refutar, perquè és un enunciat que no afirma cap veritat, per tant ha de ser un enunciat positiu per poder ser empíric. Cap enunciat científic segons Popper, no han de ser verificats sinó falsats, per tant critica també la deducció.


COMPARACIÓ DEL TEXT

Text en el que Popper defensa el falsacionisme, teoria que es contradiu amb l’inductivista. Aquesta última teoria considera la ciència amb enunciats verificables contrastats amb l’experiència, a diferència del falsacionisme, on s’afirma que només s’arriba a coneixements fiables quan es refuta un enunciat, ja que la ciència està en canvi continu. Com es pot arribar a una veritat totalment certa, sense haver verificat tots i cadascuns dels cassos possibles? És per això que el falsacionisme critica l’inductivisme. Per tant, segons Popper, gràcies a com més sabem com no és el món, anem descobrint la veritat única.

Activitat 12: definicions

DEFINICIONS:

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.

Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.

Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.

Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.

Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.

Noema: objecte de la consciència.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.

Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.

Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.

Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.

Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.

Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).

Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.

Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).

Activitat 11: exercici pàgina 51

7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la teva resposta.

Un triangle equilàter: real (veritat universal).
La mort: sembla real ja que la desconeixem.
Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.
Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.
Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.
Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.
Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.
El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.
La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.
Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.
El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.
Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".
El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.
Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).