KARL POPPER
Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques el desencanta del marxisme i el fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l’escàs caràcter científic del «socialisme científic» -a la que ell atribueix haver-se convertit en un «falibilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l’error-, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d’Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l’atenció, en la seva joventut, els intents d’Einstein (veure exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d’aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D’aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Amb l’annexió d’Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d’un intent d’establir-se a Anglaterra, emigra el 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l’objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació -no sense gaires dificultats- de Misèria de l’historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d’aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l’objectiu d’ambdós llibres era exposar com l’historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.
IDEES GENERALS
Segons Karl Popper, gran defensor de la teoria falsacionista, afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.
TÍTOL DEL TEXT
La falsació com a veritat
ANÀLISI DEL TEXT
Text que pertany al filòsof Karl Popper del segle XIX, fa una crítica sobre la teoria inductivista, en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables, sempre els quals es poden verificar. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència, d’aquesta forma sabrem amb certesa el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà"no es considera empíric pel fet que no és pot refutar, perquè és un enunciat que no afirma cap veritat, per tant ha de ser un enunciat positiu per poder ser empíric. Cap enunciat científic segons Popper, no han de ser verificats sinó falsats, per tant critica també la deducció.
COMPARACIÓ DEL TEXT
Text en el que Popper defensa el falsacionisme, teoria que es contradiu amb l’inductivista. Aquesta última teoria considera la ciència amb enunciats verificables contrastats amb l’experiència, a diferència del falsacionisme, on s’afirma que només s’arriba a coneixements fiables quan es refuta un enunciat, ja que la ciència està en canvi continu. Com es pot arribar a una veritat totalment certa, sense haver verificat tots i cadascuns dels cassos possibles? És per això que el falsacionisme critica l’inductivisme. Per tant, segons Popper, gràcies a com més sabem com no és el món, anem descobrint la veritat única.
Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques el desencanta del marxisme i el fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l’escàs caràcter científic del «socialisme científic» -a la que ell atribueix haver-se convertit en un «falibilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l’error-, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d’Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l’atenció, en la seva joventut, els intents d’Einstein (veure exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d’aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D’aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Amb l’annexió d’Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d’un intent d’establir-se a Anglaterra, emigra el 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l’objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació -no sense gaires dificultats- de Misèria de l’historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d’aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l’objectiu d’ambdós llibres era exposar com l’historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.
IDEES GENERALS
Segons Karl Popper, gran defensor de la teoria falsacionista, afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.
TÍTOL DEL TEXT
La falsació com a veritat
ANÀLISI DEL TEXT
Text que pertany al filòsof Karl Popper del segle XIX, fa una crítica sobre la teoria inductivista, en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables, sempre els quals es poden verificar. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència, d’aquesta forma sabrem amb certesa el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà"
COMPARACIÓ DEL TEXT
Text en el que Popper defensa el falsacionisme, teoria que es contradiu amb l’inductivista. Aquesta última teoria considera la ciència amb enunciats verificables contrastats amb l’experiència, a diferència del falsacionisme, on s’afirma que només s’arriba a coneixements fiables quan es refuta un enunciat, ja que la ciència està en canvi continu. Com es pot arribar a una veritat totalment certa, sense haver verificat tots i cadascuns dels cassos possibles? És per això que el falsacionisme critica l’inductivisme. Per tant, segons Popper, gràcies a com més sabem com no és el món, anem descobrint la veritat única.
0 comentarios:
Publicar un comentario