Activitat 53: És el nostre món el millor dels mons possibles?

El nostre món, depenent d'aquell qui consideri si el nostre món és el millor, dependrà. Cadascú té una concepció d'allò que és millor i depenent de la vida que cadascú porti no podrà existir un món millor, perque no s'imagina res millor d'allò que ja en té. Com els atributs de Déu, la bondat, la veritat, el món serà millor en funció que s'apropi més als seus atributs, per tant, si en aquest món no està regnat per la bondat o per la veritat vol dir que no s'apropa a la idea de millor o a la idea de més perfecte ja que és un món regnat per injustícies on té lloc mentides, dos mons dividits, persones riques, pobres, persones que moren cada dia, és aquest món el millor dels mons possibles? És que Déu va crear un món totalment oposat als atributs? allunyat de la perfecció? Caldrà donar gràcies al fet que hi hagin coses bones, com el fet de relacionar-nos o estimar-nos, o dels valors que ens ensenyen, la nostra família, coneixements, crec que amb el temps el món pot cambiar, com ho ha fet fins ara i avançar cap a un món millor, un món on cadascú cregui en sí mateix i poguem fer d'aquest món un món més perfecte.

Activitat 52: Relació entre ment i cos

Idees principals

Decartes en aquest fragment va una reflexió una distinció entre el cos i l’ànima encara que es necessitin, tots dos són diferents però segueix tenint en compte que la seva necessitat mútua. Descartes diferencia dues substàncies, extensa i pensant, una del cos i l’altra de l’ànima.

Titol

L'ànima i el cos: dues realitats diferents

Anàlisi

Comença el text parlant de les coses i d’allò que les diferencia, ja que es presenten de manera clara i distinta en la realitat. Amb aquesta idea expressa la idea de que la ment, la substància pensant, encara que necessiti el cos, la substància extensa, són totes dues diferents. Les dues substàncies es troben en contacte i el cos necessita l’ànima per viure per la cosa pensant, és a dir, la ment no necessita al cos per viure ja que totes dues són realitats diferents i l’única certesa que tenim és que el jo existeix.

Comparació

El dualisme de Descartes presenta el cos i l’ànima com a dues coses diferents en la qual el cos necessita l’ànima per existir però en canvi l’ànima no necessita el cos: per tant concloem que l’ànima és immortal com va dir Plató i Aristòtil. En Plató la unió és accidental ja que el cos el tracta com una presó per a l’ànima la qual vol fugir per retornar al món de les idees en canvi Aristòtil diu que totes dues es necessiten, una unió substancial. Veiem que amb Descartes la unió és mitjançant la glàndula pineal i que per tant Descartes vol que la unió sigui substancial però recau en una unió accidental.

Activitat 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l’ànima

Idees principals

Descartes un cop afirma l’existència del jo amb el cogito ergo sum, es dedica ha establir una relació entre cos i ànima la qual intenta que sigui substancial. Diu que l’ànima és el pensament del subjecte i que s’identifica amb el jo i com que és independent del cos, l’anima podria existir per si sola.

Anàlisi

Text de Descartes de les Meditacions Metafísiques on parla de la relació cos-ànima. Per parlar d’això torna a parlar del jo com a subjecte i com a primera veritat per tant torna a caure en el solipsisme. Torna a dubtar de la realitat i dels cossos però d’allò que mai més tornarà a dubtar és de la consciència d’un mateix, identificat amb l’ànima. Aquesta és el jo, la cosa pensant i la identifica amb la substància pensant, l’atribut del jo i es troba diferencia de la substància extensa, la del cos, ja que l’ànima pot existir sense el cos però el cos sense l’ànima no serà.

Títol

La plena existència de l’ànima

Comparació

Dos filòsofs que també han parlat de l’ànima com a tema central van ser Plató i Aristòtil. Plató va dir un cop que la relació de l’ànima i del cos va ser una unió accidental ja que el cos per a l’ànima era una presó i la qual volia fugir del món sensible i tornar al món intel•ligible el seu món. Aristòtil fa una unió entre els dos ja que es necessiten: Descartes intenta que la seva unió sigui substancial però recau en lo accidental pel fet de tenir una connexió per la glàndula pineal.

Activitat 50: Els cossos són tal com els percebem?

Descartes sotmet els cossos a dubte juntament amb el jo i amb l’existència de Déu. Un cop està segur de l’existència del jo com a cosa pensant, vol demostrar si els cossos existeixen o no. Nosaltres no podem ser la causa dels cossos i tampoc Déu ja que els cossos a vegades es presenten en contra de la nostra voluntat i es troben en la realitat i les nostres idees les quals es processen amb la ment provenen d’una realitat i aquestes idees es troben objectivament en els cossos, per tant Déu ja m’ha donat una certa inclinació a pensar que ell no ha sigut qui ha posat l’idea de cossos en la meva ment per tant jo també crec que l’existència dels cossos procedeixen dels mateixos cossos. Que els meus sentits m’enganyin no treu que la realitat i que la procedència d’aquest suposat engany provinguin dels mateixos cossos.

Activitat 49: Cogito ergo sum

Idees principals

En aquesta part de les Meditacions Metafísiques Descartes aconsegueix arribar a la certesa del jo a partir de dubtar dels cossos, de la realitat, dels somnis, però d’allò que no pot dubtar és del fet que està dubtant.

Títol

Allò indubtable: el jo

Anàlisi

Aquest fragment pertany a la quarta meditació i presenta el subjecte, el jo, com a dubte. Aconsegueix arribar a l’evidència del jo ja que si dubtem el fet de dubtar afirma la consciència del jo mateix com a una cosa pensat, jo penso, per tant, jo sóc. Allò indubtable és el fet que estem dubtant i a partir d’aquí podrem arribar a la veritat de les altres coses, com per exemple dels cossos, de Déu, podem considerar Descartes com a solipsista ja que la base de la seva filosofia, el seu tema central és la consciència del jo com a realitat. En conclusió, la primera veritat que es mostra clara i evident és el subjecte com a una cosa pensant, aquesta fase ja ha passat pel dubte metòdic i per tant podrem continuar avançant.

Comparació

Descartes i la seva consciència del jo la podríem comparar amb Sant Agustí on l’existència del subjecte és donada per la creació de Déu en canvi Descartes afirma l’existència del subjecte a partir del jo, per tant podem veure clarament com descartes és un filòsof solipsista que afirma la seva existència a partir del jo.

Activitat 48: Distinció entre somni i vigília

Idees principals

Text que pertany a les Meditacions Metafísiques i aquí Descartes dubta sobre la fidelitat de la realitat la qual pot ser un somni ja que realment quan somiem creiem que allò és real. Cal afegir que els sentits ens enganyen i si ho fan un cop, perquè no dos? La realitat i el món dels somnis s’assemblen i Descartes dubte que allò real sigui un somni i que el somni pugui ser la realitat.

Títol

És un somni o és real?

Anàlisi

Fragment de les meditacions metafísiques on presenta el seu dubte de la realitat la qual sembla un somni. És un dubte metòdic, és a dir, al final ens portarà a la veritat i no escèptic: farem un anàlisi d’allò dubtable i intentarem demostrar la seva certesa a partir d’allò que és evidentment cert. Els sentits i la realitat és allò que sotmet a dubte, diu dels sentits que si un cop t’han enganyat perquè no ho tornaran a fer? Cal no fiar-se dels sentits ni del coneixement sensible. De la realitat direm que també es dubtosa ja que els sentits ens mostren que allò és real o que potser és un somni ja que quan estem somiant l’evidència ens mostra que és la realitat: per tant caldrà no fiar-se.

Activitat 47: Les regles del mètode

Idees principals

Text del Discurs del Mètode de René Descartes on ens presenta el seu mètode per arribar a la certesa i a la veritat d’allò que es presenta com a tal. Aquest mètode farà una distinció d’allò indubtable seguint un camí basat en quatre regles.


Títol

L’evidència de la veritat

Anàlisi

El Discurs del Mètode de Descartes no és res més que un pròleg introductiu a tres llibres científics: Diòptrica, Meteors i Geometria i en el qual podem comprovar que és un gran filòsof racionalista. En el seu mètode trobem l’evidència, l’anàlisi, la síntesi i la revisió o enumeració.
Veiem que el seu objectiu és distingir la veritat d’allò fals a partir d’aquest mètode i que davant l’evidència no cal precipitar-se: només opinarem que allò és cert quan es presenta de forma clara i distinta en la realitat. No hi haurà lloc per al dubte ni per als prejudicis. Després farem un anàlisi de les parts i ho dividirem en allò més simple a partir de lo complex. La tercera fase serà la síntesi que contràriament a la segona serà arribar des d’allò més simple a allò mes complex. Per últim farem una revisió i enumeració que consistirà en revisar l’anàlisi i la síntesi. Un cop superades aquestes parts arribarem a la certesa i a la veritat.

Comparació

En el cas de Plató també divideix el coneixement en diferents fases per tal d’arribar a la veritat, que són la creença, la conjectura, el pensament discursiu i el pensament intuïtiu; podem veure que les dues primeres fases de Descartes del seu mètode també utilitza la intuïció i en les altres dues la deducció. En el cas de Bacon també utilitza un mètode racional en el qual acaba formulant lleis comprovant els nous fenòmens.

Activitat 46: El temps va ser creat amb el món

Idees principals

Ens trobem davant d’un text de Sant Agustí d’Hipona en el qual afirma la creació del temps a la vegada de la creació del món, és a dir, el temps no va ser res més que una altra criatura creada pel Déu. No té sentit preguntar-se pel temps o que feia Déu abans de que el món fos creat.

Títol

L’eternitat del temps


Anàlisi

Sant Agustí ens presenta el text amb la pregunta absurda de que feia Déu abans de crear el món, i ens diu que no té sentit formular-la ja que abans de crear el món el temps no existia, el temps va ser una creació instantània formulada per Déu. Aquest va aconseguir crear el món a partir del no-res i amb això, el temps, va ser una creació instantània. Per tant podem dir que Déu es intemporal i que ell mateix és el temps ja que un dels atributs de Déu és que és etern i sempre està present. No té sentit parlar d’ahir i de demà per a Déu ja que el faria mortal a aquest ésser omnipotent i creador.

Activitat 45: L'argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury

Sant Anselm va desenvolupar el seu argument ontològic en les obres Monologion i Proslogion. S'encarrega de demostrar l'existència de Déu mitjançant una prova racional que hauria de convèncer fins i tot aquell que no creu. Déu és l'ésser més gran del qual res no pot ser pensat, i per tant no pot existir només en l'enteniment ja que existir és més perfecte que no existir i que per tant ha d'existir perque Déu és perfecte. En aquest argument podem trobar una trampa la qual està d'acord amb que existir és més perfecte que no existir, però pensar que existeix no vol que realment existeixi. Per exemple, podem tenir 10 euros possibles pero no equivalen a 10 euros existents, ja que jo puc pensar en 10 euros possibles que no es troben en la realitat. Per tant, Kant, un dels detractors de l'argument ontològic de Sant Anselm, dirà que allò possible equival a allò existent i que per tant no afegeix res a l'esència: el fet de pensar en un Déu possible és igual a un Déu existent, l'esència es manté.

Activitat 44: Carta a Meneceu

Idees principals

En aquest text Epicur considera l’obtenció de la felicitat a través dels plaers moderats. Tot aquell que sigui jove o vell ha de filosofar per també ser feliç. A la mort no s’ha de témer ja que no serà present quan nosaltres encara hi som. Els plaers es basaran en l’absència del dolor i serà útil el seny per ser feliç. Viure com els déus serà el mitjà principal per aconseguir una vida feliç, ja que no tenen necessitats, aquest serà el secret de l’epicureisme.






Títol

El secret de la felicitat

Anàlisi

Aquesta és una carta a Meneceu per part d’Epicur on convida als joves i als vells a filosofar per tal d’assolir la salut de l’ànima. Aquell que mai ha filosofat, que és massa jove, vol dir que encara no li ha arribat l’hora de ser feliç, i aquell que ja li ha passat l’hora de filosofar, que és vell, és perquè ha fugit de ser feliç. En conclusió, el vell per mantenir-se jove, ha de filosofar i alimentar-se dels vells records i el jove per tal de ser jove i vell ha de filosofar davant la incertesa del futur, perquè la filosofia és tot allò que es vol posseir. Segons Epicur els déus existeixen però té una altra concepció de l’altra gent, les quals són opinions falses. Diu que els déus són feliços i estimats entre ells, autosuficients, que no es preocupen pels homes. Segons la gent vulgar, allò bo i allò dolent que li succeeix és gràcies als déus. Epicur opina que a la mort no se li ha de témer, ja que quan ella és present nosaltres no existim, per tant és estúpid aquell qui s’angoixa esperant-lo. Allò que en presentar-se no ens fa cap mal no té sentit angoixar-se. Concloem amb que el savi no té por de viure ni de no viure, perquè cap dels dos és un mal. El savi entre els aliments escollirà aquell amb més qualitat que no pas quantitat, i la manera de viure més intensa i no més llarga. Epicur diu que viure bé i morir bé són una mateixa cosa, per tant viure i morir han de succeir al seu temps corresponent, ja que sinó, aquell qui viu desitjaria la mort lo abans possible. El futur no ha de ser esperat amb seguretat ni amb desesperació de que mai es compleixi. Parla dels diferents tipus de desitjos, naturals i vans. Si coneixem bé els desitjos sabrem escollir i refutar aquells que ens proporcionin la salut del cos o la tranquil·litat de l’ànima, la finalitat d’una vida feliç. Aquest principi guiarà les nostres accions, quan l’ànima s’asserena, l’home ja no desitja res més. El plaer és allò que necessitem quan no hi és, quan no sentim cap dolor no necessitem plaer, ja que encara que no ens adonem estem vivint plaentment. Hi ha plaers els quals rebutgem ja que precedeixen una incomoditat, hi ha dolors que preferim ja que ens donaran un plaer futur més gran. En conclusió, encara que tot dolor és un mal no sempre hem d’escollir evitar-lo. Cal viure amb una justa mesura. L’autosuficiència és un gran bé ja que amb poc ens conformem, i poc és suficient ja que és per naturalesa. Els aliments senzills plauen de la mateixa manera que els exquisits, ja que hi ha absència de fam. El plaer és la finalitat per la qual vivim, però aquest plaer te correspondència amb no patir en el cos ni en l’ànima, el plaer moderat, el prudent i ha d’estar guiat pel seny. La felicitat va sempre acompanyada de la virtut. Com a idea última, la necessitat és irresponsable i l’atzar inestable segons el savi, cal optar per la raó. Per tant és millor equivocar-se sent conscient que no encertar no sent conscient. S’ha de viure com un déu entre els homes per tal de ser feliç, ja que no tenen necessitats.

Comparació

Veiem que aquest text defensa l’epicureisme, teoria basada en el cos com a mesura de les coses i aquest serà un índex de la forma d’estar en l’existència. Cal saber escollir en el món per assolir la serenitat de l’ànima. Contrasta amb la teoria estoica que representa la resistència ver l’adversitat i la mala sort. Aquesta teoria ha tingut una consideració més digne i noble que l’epicureisme que va assolir connotacions despectives pel suposat fet de dedicar la vida a la recerca dels plaers; era tot el contrari. Els epicuris volien l’equilibri i la serenitat de l’ànima i els estoics identificaven la virtut amb la felicitat.

Activitat 43: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

Idees principals

Text d’Aristòtil on parla del moviment i de la seva causa. Tot allò que es mou és així perquè es mogut per un altre, treiem la conclusió de que hi ha un primer motor immòbil que és mou sense ser mogut ja que és impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors.

Títol

El moviment immòbil

Anàlisi

Text que forma part de la Física d’Aristòtil i tracta sobre el moviment i la deducció del primer motor immòbil. Tot allò que es mou és mogut per una altra cosa, per tant, l’últim mòbil amb el qual ens preguntem com és mogut és a causa d’un primer motor immòbil, que és la causa eficient. La sèrie de motors moguts per un altre pot estar formada per molts intermediaris, com l’exemple de la pedra que és moguda pel bastó, aquest per la mà i aquesta per l’home, però per tant, com pot ser que l’home es mogui sinó hi ha cap motor que el mogui? Si ens basem en el principi de que tot és mogut per un altre, arribarà el moment en que un motor provoqui moviment però no es mogui, ja que és impossible que hi hagi una sèrie infinita de motors on cap terme fos el primer. Per tant concloem amb que aquest primer motor que mou i que no es mogut per cap altre es mou per si mateix. Aquest motor podríem dir que és la causa eficient del moviment, l’artífex, i fins i tot l’interpretem com a una divinitat.

Comparació

Aquest primer motor immòbil d’Aristòtil, el qual és el primer motor immòbil que mou per si sol, el podriem comparar amb Sant Tomàs d’Aquinno el qual diu que si hi ha un seguit de moviments no pot ser que tot sigui una cadena successiva d’aquests i per tant diu que Déu és l’artífex del moviment, és a dir, com el primer motor immòbil d’Aristòtil.