Activitat 42: Fragment Llibre VII de la República de Plató

Idees principals

En aquest fragment del Llibre VII de la República presenta un diàleg entre Sòcrates i Glaucó en el qual diuen que en la ciutat són necessàries la temprança i la justícia. Considerem la temprança com el domini dels plaers i alhora domini d'un mateix on la bondat predomina.

Títol

La temprança, domini d'un mateix

Anàlisi

El tema d'aquest fragment és la temprança i el sentit de la dita . Comença el text considerant indispensable la justícia i la temprança en la ciutat. Decideixen tractar primerament la temprança, un dels dos interlocutors la considera com a ordre i domini dels plaers i passions, els quals poden arribar a ser superiors a nosaltres en el cas de que la temprança no sigui present. Contràriament l'altre interlocutor considera que ser amo de si mateix equival a ser amo de si mateix i això segons ell és ridícul. Contesta l'altre que en la nostra ànima per naturalesa allò bo domina allò dolent i per tant ser amo de si mateix, com diu el text, és un elogi, digne d'admirar ja que allò bo predomina en nosaltres i per tant aquesta dita deixa de ser ridícula com l'altra interlocutor deia. Però hi han exepcions on allò dolent pot arribat a superar allò bo, a causa d'una mala fomació o mala companyia i aquell passa a ser inferior a si mateix, i no amo. Per tant, en la ciutat podrem arribar a trobar els dos extrems, però això si, quan allò bo domina allò dolent diem que la temprança és present a la ciutat i per tant la ciutat és mestressa de si mateixa.

Activitat 41: Ciència i opinió

Idees principals

Les veritables filòsofs són aquells que desitgen contemplar la veritat, és a dir, la naturalesa de la bellesa en sí i no únicament allò que produeixen les coses, com són les veus, les figures, els i els colors. Aquells que contemplen la bellesa, saben, i aquells que contemplen les coses belles, opinen.

Títol

La veritat, contemplació de la bellesa en sí

Anàlisi

Fragment de la República on destaca l’idea de que els filòsofs són els únics que poden arribar a contemplar la veritat, la bellesa en sí, els altres, l’únic que poden contemplar són les coses, les aparences, com són les figures, els colors i les veus, es limiten a contemplar el món sensible a diferència dels filòsofs, únics capaços de contemplar el món intel•ligible. Aquells que reconeixen les coses boniques però no l’idea de bellesa, els altres, podem dir que l’únic que fan és opinar, en canvi, aquells que reconeixen la bellesa en sí i també les coses que participen d’ella, els filòsofs, parlem de saber i no d’opinió, els únics capaços de contemplar el món intel•ligible i la veritat.

Comparació

Aquest diàleg fa referència a la teoria del coneixement de Plató i el podríem comparar amb els sofistes, ja que fan un espectacle del llenguatge a l’hora de manipular-lo, no admeten una única veritat, sinó que a partir d’un conjunt d’opinions és així com podrem arribar a tenir contacte amb la veritat. També podem fer una referència a Parmènides, ja que la via de l’opinió és el món sensible de Plató i la via de la veritat és el món intel•ligible.

Activitat 40: Crítica a la teoria de les idees en la formulació dogmàtica

Idees principals

Fragment de Plató fa una autocrítica mitjançant com a Plató madur Sòcrates i com a Plató vell Parmènides. Es desenvolupa en forma de diàleg on Sòcrates defenda les idees de les coses naturals i Parmènides s'oposa.

Títol

Les coses naturals com a veritat

Anàlisi

Fragment que pertany a la obra de Parmènides de Plató i forma part de l'època de vellesa on predominen els diàlegs crítics. En aquest fragment fa una autocrítica de la seva pròpia filosofia, la que va realitzar en l'època madura de que si existien les idees de les coses naturals, però encara això el Plató vell diu que no podria ser, ja que no podria existir l'idea d'humanitat separada de la idea d'home. Finalment podem dir que Sòcrates acaba

sotmés a la crítica de Parmènides.

Comparació

Aquest text te a veure sobre la teoria de les idees de Plató, ja que distingeix les lògiques, les estètiques i les ètiques, però a l'època madura afegeix les idees de les coses naturals, cosa que criticara en la seva època de vellesa. Les idees tenen les mateixes característiques que l'ésser immutable de Parmènides i les seves vies corresponen als dos mons de Plató.

Activitat 39: el mite de la caverna

El mite de la caverna és una al·legoria de Plató que forma part del Llibre VII de la República, que explica principalment la seva teoria de les idees.

Podriem començar parlant dels presoners que estan a la caverna, aquests l'únic que capten són unes ombres que per a ells és l'única realitat. Per tant, el que realment estan observant és el reflex del món de les idees, ja que la seva realitat són les ombres del que realment és, les idees.
Aquestes ombres són còpies imperfectes de la realitat, i concorden amb el món sensible, el món dels sentits. A diferència de les idees que forman part del món intel·ligible. Són presoners que es troben lligats a unes cadenes que representes els lligams corporals de l'ànima al món sensible mitjançant el cos. Aquests presoners es suposa que han estat lligats d'aquesta forma a la caverna tota la seva vida.
La llum que il·lumina la caverna prové d'un foc que hi ha al darrere, llavors entre els presoners i el foc es troba un mur on hi han persones transportant objectes, per tant gràcies al foc que il·lumina i als objectes, els presoners capten aquestes ombres. Ens trobem amb el cas que un presoner és capaç d'alliberar-se d'aquestes cadenes i ascendir a la superfície, poc a poc s'anirà relacionant amb l'entorn, la llum del sol primer el cegaria però després s'acostumbraria, i es comença a relacionar amb els sons, les figures, els colors. En l'aigua veuria les coses i les ombres reflectides per després contemplar els objectes mateixos, en la seva pròpia realitat, i el sol, coneixement de la idea suprema, el bé.

Per tant, podem veura com hi ha una fàcil interpretació entre el món sensible, l'interior de la caverna, i el món intel·ligible, la superfície.

El presoner retorna a la caverna per explicar-lis als altres que viuen enganyats, que la realitat que contemplen no és la vertadera realitat. Els presoners, com no s'imaginen l'existència possible d'una altra realitat que no sigui la que tenen, el prenen de boig.

Activitat 38: La naturalesa de les idees

Idees principals

Aquest text reflexa l’idea de Plató de que les idees, en aquest cas la bellesa, tenen una existència separada del que realment els nostres sentits capten, el món sensible. És a dir, aquestes idees sempre seran úniques, idèntiques i immutables.

Títol

L’immortalitat de les idees

Anàlisi

Fragment de Plató que pertany a l’obra Fedó, i és un diàleg entre Sòcrates i Cebes. El text comença dient que tot allò que és present a la realitat, és present sempre de la mateixa manera, allò que exposem en les preguntes i en les respostes i donen pas a la comunicació i a l’enteniment necessiten una única idea la qual mai morirà, tindrà una existència separada d’allò contingent, d’allò que és però podria haver no sigut. Per tant, tracta d’una realitat objectiva, l’idea de bellesa serà única i immutable a diferència d’allò que reflexa bellesa que pot arribar a desaparèixer.

Comparació

La teoria que reflexa el text es l’introducció a la teoria de les idees i la immortalitat de l’ànima. Defensa una realitat objectiva que la podríem comparar amb Parmènides, ja que les idees adquirim les mateixes característiques que l’ésser de Parmènides, únic, immutable i etern. Les vies de Parmènides, de l’opinió i de la veritat, donaran lloc al món sensible i al mon intel•ligible de Plató. El text presenta unes idees contràries a Heràclit, ja que per a aquest no són úniques ni immutables, sinó que tot canvia. Comparant amb Sòcrates, aquest creu que l’univers no es troba separat del món sensible, a diferència Plató si ho fa. Distingeix entre el món sensible (coses concretes) i món intel•ligible (idees), aquestes coses reflectiran sempre les idees.

Activitat 37: La ignorància socràtica

Idees principals

L’intenció de Sòcrates es mostrar l’origen de la calúmnia. Després de preguntar-se interiorment, mitjançant ironia pretén aplicar el mètode socràtic a aquells que creuen ser savis. La conclusió que treu és que s’adona que ell sap més únicament pel fet de no saber res.

Títol

La seguretat de l’ignorància

Anàlisi

Text de Plató on veiem reflexat el mètode de Sòcrates, diàleg on fa un seguit de preguntes amb l’objectiu d’arribar a la veritat interior. Comença volent mostrar l’origen de la calúmnia i es pregunta que vol dir el déu i quin sentit té. També es pregunta que pot voler dir ser el més savi de tots, ja que així és déu i és impossible que menteixi. Decidit, va anar a preguntar-li a un home que passava per savi. Aquest a ulls de tothom i als seus propis, ho semblava, encara que després d’examinar-lo és va adonar que realment no ho era i Sòcrates va acabar sent odiat pel suposat savi i per molts presents. L’únic fet que fa a Sòcrates més savi és que els dos no saben res, però mentre un pensa ser savi, l’altre reconeix no ser-ho. Ho va tornar a intentar amb un altre que encara es passava per més savi, i va obtenir el mateix, fent-se així més enemics. La diferència és que Sòcrates era conscient dels seus límits i els altres no, encara que tots res sabessin res.

Comparació

Podriem comparar Plató i Sòcrates amb els sofistes, ja que aquests defensen els diàlegs llargs amb referències d'autors antics, el relativisme i l'escepticisme. En canvi els altres defensen l'existència de conceptes universals i que la veritat la podem trobar en un mateix.

Activitat 36: Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes

Segons Empèdocles, va plantejar la mateixa qüestió que Parmènides de la impossibilitat de que sorgeixi alguna cosa del no-ésser, encara això, veiem una diferencia ja que per a Empèdocles aquest ésser es constituïa per quatre elements, aire, foc, terra i agua anomenats arrels. Trobem dos principis en aquest origen que poden unir o desunir la naturalesa, que són l’amor i l’odi. Per una altra banda trobem a Anaxàgores, afirmant que tot està en tot i que no hi ha cap origen ni cap fi, com Empèdocles, però a diferencia tot es componía d’unes llavors, les homeomeries, les quals es trobaven a totes les coses. Aquestes homeomeries ens fan recordar a les arrels d’Empèdocles. El noûs, que és com una mena d’amor semblant al d’Empèdocles, encara que la diferencia és que és intel•lectual, impulsat pel cosmos. La teoría dels atomistes anticipa un dels capítols de la física moderna. Concep l’ésser, etern i immutable, i a més, constïtuit per éssers infinits anomenats àtoms. No partim de l’idea d’Empèdocles de les qualitats (terra, aire, foc) sinó que són neutres i es distingeixen en la forma, l’ordre i la situación. Es desplaçen en un buit, diversifiquen i organitzen els seus moviments, i d’aquesta manera configuren el món.

Empèdocles-Anaxàgores-Atomistes

Activitat 35: Parmènides i el monisme ontològic

Idees principals

Aquest fragment està basat en la idea de Parmènides de que tot en conjunt és un sol ésser immutable i etern que sempre ha sigut ja que no podria sorgir del no-ésser perquè no és. Parlem d’un tot general guiat per la raó i no pels sentits, ja que aquests ens mostren el canvi.

Títol

L’eterna presència de l’ésser

Anàlisi

Fragment de Parmènides on defensa la possibilitat d’un únic ésser que és i que sempre ha sigut així, és a dir, sempre és ara, ni el passat ni el futur existeixen. És etern i sense fi, sempre ho ha sigut i ho serà. Aquest ésser no pot haver sigut engendrat del no-ésser, ja que no és i no li pot imposar res al ésser, en definitiva, el naixement no té lloc. Segons Parmènides el que no és cal que no sigui i és el mateix pensar i ésser, per tant el que no és no pot ser pensat ni expressat. En conclusió, l’ésser, o sempre ha sigut, o no ha sigut mai, ja que no hi ha punt intermig entre el naixement i la destrucció igual que no es pot passar de l’ésser al no-ésser. L’ésser a partir de l’ésser si que podria ser. Fa una exaltació de la via de la veritat, ja que el que existeix, existeix, el que és, és, i el que no és, no és: ens vol acostar a la veritat.

Comparació

La teoria que defensa Parmènides, ésser immòbil i etern, és facilment comparable amb la teoria d’Heràclit que diu que tot està sotmès a canvi i es necessiten. Amb Heràclit, la realitat és un procés constant i amb Parmènides la realitat és eterna i el present continu. Per a Parmènides, tampoc existeix ni el naixement ni la destrucció, partint des de la raó ja que els sentits si mostren el canvi.

Activitat 34: Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea

-Text d'Heràclit

“Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i será; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

Idees principals

En aquest fragment Heràclit defensa que el cosmos mai ha estat creat ni engendrat sinó que sempre ha sigut sense cap possibilitat d'origen. A més, considera com arkhé el foc, principi de totes les coses.

Títol

El foc com a origen

Anàlisi

El text pertany a Heràclit i reflexa la seva teoria de l'origen de les coses, que és el foc. Considera que el cosmos mai ha estat creat sinó que és etern ja que no te cap principi. El foc simbolitza la lluita de contraris, constitueix els cosmos tant encés com apagat, ja que representa alhora la lluita de contraris i el canvi de les coses. El cosmos està en constant canvi per alguna raó, que l'anomenen lógos.

-Text de Parmènides

“Allò que es pot dir i pensar ha de ser. Això és el que t’ordeno que consideris. He de desviar-te, doncs, d’aquesla qualels homes ignorants caminen bicèfals; (…) són arrossegats, sords i cecs alhora, estupefactes,gent forassenyada, per a la qual l’ésser i el no-ésser són considerats el mateix i no el mateix i per a la qual el camí de totes les coses es regressiu”.

Idees principals

Text on destaca la idea de voler enfocar-nos cap a la via de la veritat, allunyant-nos de la via de l'opinió, és a dir, la dels ignorants.

Títol

El camí de la via de la veritat.

Análisi

Parmènides, en aquest text, identifica el llenguatge amb el pensament; defensa l'existència de dos vies, la de l'opinió, que està menyspreada i guiada pels sentits. Per una altra banda trobem la via de la veritat per accedir al coneixement de la realitat i poder contemplar-la. Aquests, seran capaços de diferenciar l'ésser i el no-ésser, en canvi aquells que segueixin la via de l'opinió no ho faran.

Activitat 33: Anaximandre de Milet

Text escrit per Anaximandre on trobem un principi de tot allò que existeix com ho fa Tales de Milet, però aquest va més enllà afirmant que com hi ha un principi, també trobem un final on s’acaba tot. Allà on naixem és allà on morim i entre aquests dos punts trobem el kósmos, una suposada realitat imprecisa, l’anomenem realitat ja que al llarg de la vida es van concretant diferents aparences del món. A diferència de Tales, destitueix l’aigua com a principi ja que no podria ser el causant de tots els canvis i a aquest principi el considera indeterminat. Tot és alhora i comú, res és concret, és a dir, origen i fi de les coses. Quan dos elements són contraris i determinats com calent i fred, aquesta oposició l’anomenem injusícia. Però després d’aquest conflicte aquests contraris es tornen a transformar i retornen a l’àpeiron, on torna a ser indeterminat i just, un transcurs entre el començament i el fi que torna a ser un nou començament.

Adéu vacances, hola curs!

El Sant Andreu torna a obrir les seves portes i aquest any, per rebre'ns per última vegada a les seves classes. Després d’haver-nos acomiadat de l’estiu torna la rutina, les classes, l’estudi, els examens, aquest any el treball de recerca, etc. I per tant no ens hem d’oblidar de l’assignatura de filosofia ni del blog en el qual anirem penjant les activitats d’aquest darrer curs.
Esperem que des del primer dia que vam rebre la primera classe de filosofia fins l’última, sortim amb més preguntes que quan vam entrar. Això voldrà dir que la filosofia no ha sigut una simple assignatura, sinó que molt més, haurà aconseguit arribar més enllà, formant part de la nostra vida.