Filòsof alemany, nascut en Messkirch (Baden), considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923. Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica (una reinterpretació de la Crítica de la raó pura com una pregunta sobre què és l’home).
El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme. El 1971 es va retirar a casa seva de Messkirch, dedicat a preparar l’edició completa de les seves obres.
Títol del text
La certifiació de la veritat.
Idees principals
La paraula veritat és una paraula a la qual li atorguem el significat de cert, per tant recau que el que és cert és real. D’aquí podem deduir que allò fals ha de ser, per tant irreal, però això es refereix només a la seva a parença, ja que pot ser igual de real.
Análisi
Text de Martin Heidegger, referent a la relació que existeix entre veritat, realitat i concordança. Utilitzem la paraula veritat molt sovint, té un significat elevat fals, per això ha perdut significat. La veritat és la qualitat d’allò que és cert, allò que fa que sigui cert allò cert. Podem dir que la paraula autèntica és més descriptiva que la veritat, es tracta de la correspondència entre la seguretat de la realitat i la realitat. Referent al text, estem convençuts de la existència de l’or i de la seva autenticitat. L’or fals és aparent, cobert per un ver seria irreal. Podem deduir que cert o fals és l’enunciat, no la cosa, és a dir, el llenguatge. Llavors, el que concorda no és la cosa, sinó l’enunciat amb el que és possible percebre. Resumint el text, estem parlant d’una qüestió lògica de la certesa i de la veritat.
Comparació
El model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heidegger és la fenomologia. Definim aquest model com la pretenció de conèixer el que són les coses en la presentació pura i simple a la consciència, al subjecte. És el punt mitjà entre realisme i idealisme.
El realisme, a diferència, es la oposició al sentit comú, l’objecte del coneixement existeix per si mateix independentment del subjecte. L’única cosa que podem fer els humans és captar o conèixer la realitat, però no la altera ni la modifica.
Un altre model explicatiu és l’idealisme, que subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
En conclusió, la fenomologia dóna importància a la consciència perquè en la consciència es capten les coses (idealisme) però també considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se li manifesten (realisme).
0 comentarios:
Publicar un comentario