COMENTARI DE TEXT
Idees principals
Segons aquest text, la ciutat és el centre de la cultura i de l’evolució de l’humà com a persona. Aprenem coneixements i idees gràcies al diàleg amb altres interlocutors, cosa que dóna lloc al desenvolupament, la llibertat i la capacitat creativa.
Títol del text
La meva cultura acaba on comença la teva.
Anàlisi del text
Es tracta d’un text adaptat per Luis Racionero, Oriente y Occidente. Si ens fixem en el títol, diu que la ciutat és la font de la civilització, per tant la ciutat fa que la societat avanci tant social, intel·lectual com moralment. Les ciutats són els espais més cultes del món i la civilització dóna lloc a una persona educada, ja que sabem on acaba la nostra llibertat i on comença la de l’altre. L’ésser humà avança gràcies al contacte amb altres, els mitjans es basen en el diàleg, el contacte sensible, el treball, donats als centres urbans. La ciutat, és un encreuament de camins, amb diferents persones i coneixements diversos i gràcies a la immigració la nostra cultura pot anar molt més enllà. Segons el text, s’aprèn a controlar el salvatgisme i s’adquireix una certa cortesia i refinament. A la ciutat, et trobaràs una gran varietat i intercanvi, és allà on neixen la llibertat i l’invent.
Comparació
Penso que la teoria que defensa l’autor és la de Thomas Hobbes, però no tant dràsticament com la presenta Hobbes, sinó una mica més moderada. En part es basa en aquesta teoria ja que diu que l’home és salvatge prèviament a formar part d’una civilització, com a l’exemple de la teoria, “l’home és un llop per a l’home”. Únicament es mou per interès i necessitats pròpies. Una altre teoria que podríem comparar és la de Aristòtil, que destaca que l’ésser humà és un animal polític per naturalesa i formar part d’una societat li permetrà arribar a la perfecció i felicitat. Només l’ésser humà pot viure en societat. Aquesta teoria podria defensar part de les idees principals del text, ja que gràcies a la societat adquirim capacitats i coneixements, però perfectament podria ser salvatge i alhora anar adquirint sociabilitat.
Activitat 13: Doc. 14 pàgina 92
KARL POPPER
Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques el desencanta del marxisme i el fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l’escàs caràcter científic del «socialisme científic» -a la que ell atribueix haver-se convertit en un «falibilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l’error-, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d’Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l’atenció, en la seva joventut, els intents d’Einstein (veure exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d’aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D’aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Amb l’annexió d’Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d’un intent d’establir-se a Anglaterra, emigra el 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l’objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació -no sense gaires dificultats- de Misèria de l’historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d’aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l’objectiu d’ambdós llibres era exposar com l’historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.
IDEES GENERALS
Segons Karl Popper, gran defensor de la teoria falsacionista, afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.
TÍTOL DEL TEXT
La falsació com a veritat
ANÀLISI DEL TEXT
Text que pertany al filòsof Karl Popper del segle XIX, fa una crítica sobre la teoria inductivista, en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables, sempre els quals es poden verificar. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència, d’aquesta forma sabrem amb certesa el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà"no es considera empíric pel fet que no és pot refutar, perquè és un enunciat que no afirma cap veritat, per tant ha de ser un enunciat positiu per poder ser empíric. Cap enunciat científic segons Popper, no han de ser verificats sinó falsats, per tant critica també la deducció.
COMPARACIÓ DEL TEXT
Text en el que Popper defensa el falsacionisme, teoria que es contradiu amb l’inductivista. Aquesta última teoria considera la ciència amb enunciats verificables contrastats amb l’experiència, a diferència del falsacionisme, on s’afirma que només s’arriba a coneixements fiables quan es refuta un enunciat, ja que la ciència està en canvi continu. Com es pot arribar a una veritat totalment certa, sense haver verificat tots i cadascuns dels cassos possibles? És per això que el falsacionisme critica l’inductivisme. Per tant, segons Popper, gràcies a com més sabem com no és el món, anem descobrint la veritat única.
Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques el desencanta del marxisme i el fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l’escàs caràcter científic del «socialisme científic» -a la que ell atribueix haver-se convertit en un «falibilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l’error-, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d’Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l’atenció, en la seva joventut, els intents d’Einstein (veure exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d’aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D’aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Amb l’annexió d’Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d’un intent d’establir-se a Anglaterra, emigra el 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l’objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació -no sense gaires dificultats- de Misèria de l’historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d’aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l’objectiu d’ambdós llibres era exposar com l’historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.
IDEES GENERALS
Segons Karl Popper, gran defensor de la teoria falsacionista, afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.
TÍTOL DEL TEXT
La falsació com a veritat
ANÀLISI DEL TEXT
Text que pertany al filòsof Karl Popper del segle XIX, fa una crítica sobre la teoria inductivista, en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables, sempre els quals es poden verificar. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència, d’aquesta forma sabrem amb certesa el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà"
COMPARACIÓ DEL TEXT
Text en el que Popper defensa el falsacionisme, teoria que es contradiu amb l’inductivista. Aquesta última teoria considera la ciència amb enunciats verificables contrastats amb l’experiència, a diferència del falsacionisme, on s’afirma que només s’arriba a coneixements fiables quan es refuta un enunciat, ja que la ciència està en canvi continu. Com es pot arribar a una veritat totalment certa, sense haver verificat tots i cadascuns dels cassos possibles? És per això que el falsacionisme critica l’inductivisme. Per tant, segons Popper, gràcies a com més sabem com no és el món, anem descobrint la veritat única.
Activitat 12: definicions
DEFINICIONS:
Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.
Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.
Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.
Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.
Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.
Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.
Noema: objecte de la consciència.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.
Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.
Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.
Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.
Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.
Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).
Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.
Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).
Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.
Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.
Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.
Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.
Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.
Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.
Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.
Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.
Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.
Noema: objecte de la consciència.
Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.
Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.
Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.
Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.
Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.
Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.
Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.
Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.
Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).
Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.
Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).
Activitat 11: exercici pàgina 51
7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la teva resposta.
Un triangle equilàter: real (veritat universal).
La mort: sembla real ja que la desconeixem.
Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.
Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.
Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.
Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.
Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.
El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.
La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.
Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.
El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.
Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".
El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.
Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).
Un triangle equilàter: real (veritat universal).
La mort: sembla real ja que la desconeixem.
Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.
Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.
Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.
Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.
Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.
El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.
La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.
Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.
El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.
Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".
El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.
Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).
Activitat 10: exercici pàgina 43
Biografia Martin Heidegger
Filòsof alemany, nascut en Messkirch (Baden), considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923. Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica (una reinterpretació de la Crítica de la raó pura com una pregunta sobre què és l’home).
El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme. El 1971 es va retirar a casa seva de Messkirch, dedicat a preparar l’edició completa de les seves obres.
Títol del text
La certifiació de la veritat.
Idees principals
La paraula veritat és una paraula a la qual li atorguem el significat de cert, per tant recau que el que és cert és real. D’aquí podem deduir que allò fals ha de ser, per tant irreal, però això es refereix només a la seva a parença, ja que pot ser igual de real.
Análisi
Text de Martin Heidegger, referent a la relació que existeix entre veritat, realitat i concordança. Utilitzem la paraula veritat molt sovint, té un significat elevat fals, per això ha perdut significat. La veritat és la qualitat d’allò que és cert, allò que fa que sigui cert allò cert. Podem dir que la paraula autèntica és més descriptiva que la veritat, es tracta de la correspondència entre la seguretat de la realitat i la realitat. Referent al text, estem convençuts de la existència de l’or i de la seva autenticitat. L’or fals és aparent, cobert per un ver seria irreal. Podem deduir que cert o fals és l’enunciat, no la cosa, és a dir, el llenguatge. Llavors, el que concorda no és la cosa, sinó l’enunciat amb el que és possible percebre. Resumint el text, estem parlant d’una qüestió lògica de la certesa i de la veritat.
Comparació
El model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heidegger és la fenomologia. Definim aquest model com la pretenció de conèixer el que són les coses en la presentació pura i simple a la consciència, al subjecte. És el punt mitjà entre realisme i idealisme.
El realisme, a diferència, es la oposició al sentit comú, l’objecte del coneixement existeix per si mateix independentment del subjecte. L’única cosa que podem fer els humans és captar o conèixer la realitat, però no la altera ni la modifica.
Un altre model explicatiu és l’idealisme, que subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
En conclusió, la fenomologia dóna importància a la consciència perquè en la consciència es capten les coses (idealisme) però també considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se li manifesten (realisme).
Filòsof alemany, nascut en Messkirch (Baden), considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923. Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica (una reinterpretació de la Crítica de la raó pura com una pregunta sobre què és l’home).
El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme. El 1971 es va retirar a casa seva de Messkirch, dedicat a preparar l’edició completa de les seves obres.
Títol del text
La certifiació de la veritat.
Idees principals
La paraula veritat és una paraula a la qual li atorguem el significat de cert, per tant recau que el que és cert és real. D’aquí podem deduir que allò fals ha de ser, per tant irreal, però això es refereix només a la seva a parença, ja que pot ser igual de real.
Análisi
Text de Martin Heidegger, referent a la relació que existeix entre veritat, realitat i concordança. Utilitzem la paraula veritat molt sovint, té un significat elevat fals, per això ha perdut significat. La veritat és la qualitat d’allò que és cert, allò que fa que sigui cert allò cert. Podem dir que la paraula autèntica és més descriptiva que la veritat, es tracta de la correspondència entre la seguretat de la realitat i la realitat. Referent al text, estem convençuts de la existència de l’or i de la seva autenticitat. L’or fals és aparent, cobert per un ver seria irreal. Podem deduir que cert o fals és l’enunciat, no la cosa, és a dir, el llenguatge. Llavors, el que concorda no és la cosa, sinó l’enunciat amb el que és possible percebre. Resumint el text, estem parlant d’una qüestió lògica de la certesa i de la veritat.
Comparació
El model explicatiu del coneixement defensat per Martin Heidegger és la fenomologia. Definim aquest model com la pretenció de conèixer el que són les coses en la presentació pura i simple a la consciència, al subjecte. És el punt mitjà entre realisme i idealisme.
El realisme, a diferència, es la oposició al sentit comú, l’objecte del coneixement existeix per si mateix independentment del subjecte. L’única cosa que podem fer els humans és captar o conèixer la realitat, però no la altera ni la modifica.
Un altre model explicatiu és l’idealisme, que subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.
En conclusió, la fenomologia dóna importància a la consciència perquè en la consciència es capten les coses (idealisme) però també considera que els objectes no s’adapten al subjecte, sinó que se li manifesten (realisme).
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
