Activitat 56: L'anàlisi de causalitat de Hume

Idees principals
Text on Hume presenta la crítica al principi de causalitat i defensa contràriament una conjunció constant entre una determinada causa i el seu efecte. La relació causa-efecte no és una relació d’idees sinó un costum adquirit gràcies a l’experiència. Hume fa una crítica al racionalisme i afirma que el costum no ens donarà coneixement, sinó que ens servirà de guia de la vida.

Títol
La raó del costum

Anàlisi
Text de Hume en el qual ens presenta a Adam, primer home sense experiència i que no podia demostrar el canvi de la naturalesa, el que és a dir, no tenia el costum ni l’experiència per afirmar aquest canvi. El curs de la naturalesa no es pot arribar a conèixer i per tant es qüestiona la concordança del futur amb el seu passat. Que una cosa sigui possible no vol dir que sigui falsa ja que el canvi es pot concebre, per tant allò que es possible que canviï pot ésser ja que ho concebem, com el cas del canvi de la naturalesa. Segons Hume els arguments probables tampoc mostren que el futur sigui com el passat ja que no ens donen cap validesa de que tot romangui constant i cal no fiar-se de la probabilitat. Per a Hume aquesta conformitat és una qüestió de fet, on l’evidència no és necessària i només fa falta l’experiència d’allò que és probable que passi. Per tant, és probable que el futur sigui com el passat ja que hi ha una semblança entre els dos, però no dóna la seguretat de que sigui igual ja que el canvi entre els dos és possible, allò al qual estem acostumats que succeeixi, el costum, hi ho donem per suposat sense cap prova, com diu Hume. A continuació posa l’exemple de la bola de billar, una bola en entrar en contacte amb una altra es produeix el moviment, però abans que això es produeixi, la ment mecànicament es mou en direcció on l’efecte tindrà lloc, guiat pel costum. A partir dels objectes, sense tenir en compte l’experiència, seria impossible extreure aquesta conclusió. Les forces dels cossos, que són les causes, són totalment desconegudes, aquí podem veure el seu escepticisme, i a més, Hume es pregunta que ens fa pensar que sempre actuaran de la mateixa forma i si sempre estaran connectades, és a dir, els mateixos efectes. La resposta és fàcil, el costum que és la guia de la vida; per tant no hi ha connexió necessària sinó conjunció constant d’allò que és habitual: que es produeixi moviment quan les dues boles entren en contacte. La raó no guia la vida, no hi ha relació causa-efecte sinó el costum de que el mateix efecte es produeixi reiteradament darrere de la mateixa causa en el temps. El costum serà el que suposi que el futur s’assembla al passat.

Comparació
El principi de causa i efecte va ser introduït per Aristòtil amb la causa eficient, la qual era l’agent que produïa alguna cosa, és a dir, l’artífex. Leibniz, al costat de Hume, va criticar també el principi de causalitat. Sant Tomàs, a diferència, defensa aquest concepte amb les cinc vies per tal de demostrar l’existència de Déu, el qual és la causa de tots els efectes. En general, podríem comparar aquesta crítica amb el racionalisme, ja que defensa el mètode deductiu. Cal dir que Locke va tractar el costum prèviament, sense aquest el seu empirisme no tindria sentit.

Activitat 55: Relacions d'idees i qüestions de fet

Idees principals
Text on Hume fa referència a la seva teoria i a la subdivisió d’aquesta ja que, per una part trobem les relacions d’idees, que són proposicions a les quals s’arriba a través de la raó, a priori, i les qüestions de fet, que són proposicions que depenen de l’experiència, a posteriori.

Títol
Divisió dels objectes de la raó

Anàlisi
Fragment de la Investigació sobre l’enteniment humà on fa una divisió dels objectes de la raó o investigació humana. Primerament trobem les relacions d’idees les quals fan referència a anunciats de la geometria, àlgebra, aritmètica, etc. Arribem a aquests a través de la raó, sense necessitat de l’experiència: són a priori. Les qüestions de fet són aquelles on l’evidència no és necessària i depenen de l’experiència i que per tant, són a posteriori. Veiem un exemple clar amb l’enunciat que diu que el quadrat de la hipotenusa és igual al quadrat dels dos catets; el contrari d’aquest anunciat implica la contradicció i per tant són veritats necessàries, no poden ser d’una altra manera. També un altre exemple seria que tres vegades cinc és igual a la meitat de trenta. Encara i això, Hume afirma que els enunciats logicomatemàtics no segueixen el criteri empirista i que a més són enunciats buits ja que no aporten cap contingut. Per una altra banda cal dir que el contrari de els qüestions de fet pot ésser i que com són a posteriori depenen del criteri empirista. Hume posa un exemple: el Sol no sortirà demà. Aquest enunciat no implica contradicció ja que pot ser que no surti i per tant el fet que surti no és res més que probabilitat, aquestes suposicions tenen com a fonament la relació de causa i efecte. Hume substituirà el saber per la ceença, ja que el coneixement es mou en allò probable.

Comparació
Podem comparar la divisió que fa Hume dels objectes de la raó amb la que fa Leibniz, ja que comparteixen una gran semblança. A diferència, Leibniz divideix la seva teoria de coneixement en veritats de raó i veritats de fet.

Activitat 54: La identitat personal

Idees principals
En aquest fragment Hume ens presenta la seva crítica a la concepció del filòsof Descartes el qual defensava el jo com a substància, Hume ho nega a través de la seva teoria basada en percepcions i impressions, deia que no podem conèixer res més que vagi més enllà de l’experiència i que per tant el jo no és res més que un conjunt de percepcions.

Títol
Percepcions que formulen idees

Anàlisi
Fragment que forma part de l’Abstract, un petit resum del Tractat de la naturalesa humana. Parteix fent una crítica al mètode cartesià i a la seva concepció del jo ja que, a diferència, Hume defensa que el jo és un feix de percepcions, no és cap identitat. Descartes va defensar la idea de substància, clarament racionalista, com allò que no necessita més que de si mateix per existir. Per a Hume la substància no existeix ja que no deriva de cap impressió, i allò únic que podem conèixer és el que deriva de les percepcions, idea clarament empirista ja que afirma que només podem conèixer a través de l’experiència, a través dels sentit, d’allò que captem. Hume defensa que el jo és un conjunt de qualitats i percepcions però la identitat no existeix ja que canvia amb el temps. Per exemple, el jo amb el pas del temps canvia ja que no som essencialment els mateixos, hi ha noves imatges, nous records, per tant, el jo és el nom que li posem al conjunt de percepcions. Aquestes són prèvies a la ment, la qual formula un conjunt de percepcions particulars. Amb Hume la idea de substància desapareix, ja que no es té percepció, d’igual forma passa amb la idea de jo. Seguidament possa l’exemple d’un préssec, que d’igual forma que el jo, és un conjunt de qualitat on la substància és una ficció útil ja que fa que amb un nom podem distingir un conjunt de qualitats.

Comparació
Podríem comparar aquest text amb Plató, el qual té una concepció de les idees i de les coses molt contrària a Hume. Diu que són les coses les quals participen de les idees i que aquestes es troben en les coses, per tant distingeix dos mons, el món de les idees i el món de les coses. Hume, contràriament, li dóna èmfasi a l’experiència i no a la raó, per tant en la seva teoria rep importància les coses. Cal dir que un altre autor clàssic, Aristòtil, coincideix amb Hume amb el coneixement a partir de l’experiència. Leibniz va dir que a partir de la idea de substància podíem deduir predicats i Hume afirma que només deduïm qualitats. Per últim, Locke coincideix que el coneixement deriva de l’experiència.

Activitat 53: És el nostre món el millor dels mons possibles?

El nostre món, depenent d'aquell qui consideri si el nostre món és el millor, dependrà. Cadascú té una concepció d'allò que és millor i depenent de la vida que cadascú porti no podrà existir un món millor, perque no s'imagina res millor d'allò que ja en té. Com els atributs de Déu, la bondat, la veritat, el món serà millor en funció que s'apropi més als seus atributs, per tant, si en aquest món no està regnat per la bondat o per la veritat vol dir que no s'apropa a la idea de millor o a la idea de més perfecte ja que és un món regnat per injustícies on té lloc mentides, dos mons dividits, persones riques, pobres, persones que moren cada dia, és aquest món el millor dels mons possibles? És que Déu va crear un món totalment oposat als atributs? allunyat de la perfecció? Caldrà donar gràcies al fet que hi hagin coses bones, com el fet de relacionar-nos o estimar-nos, o dels valors que ens ensenyen, la nostra família, coneixements, crec que amb el temps el món pot cambiar, com ho ha fet fins ara i avançar cap a un món millor, un món on cadascú cregui en sí mateix i poguem fer d'aquest món un món més perfecte.

Activitat 52: Relació entre ment i cos

Idees principals

Decartes en aquest fragment va una reflexió una distinció entre el cos i l’ànima encara que es necessitin, tots dos són diferents però segueix tenint en compte que la seva necessitat mútua. Descartes diferencia dues substàncies, extensa i pensant, una del cos i l’altra de l’ànima.

Titol

L'ànima i el cos: dues realitats diferents

Anàlisi

Comença el text parlant de les coses i d’allò que les diferencia, ja que es presenten de manera clara i distinta en la realitat. Amb aquesta idea expressa la idea de que la ment, la substància pensant, encara que necessiti el cos, la substància extensa, són totes dues diferents. Les dues substàncies es troben en contacte i el cos necessita l’ànima per viure per la cosa pensant, és a dir, la ment no necessita al cos per viure ja que totes dues són realitats diferents i l’única certesa que tenim és que el jo existeix.

Comparació

El dualisme de Descartes presenta el cos i l’ànima com a dues coses diferents en la qual el cos necessita l’ànima per existir però en canvi l’ànima no necessita el cos: per tant concloem que l’ànima és immortal com va dir Plató i Aristòtil. En Plató la unió és accidental ja que el cos el tracta com una presó per a l’ànima la qual vol fugir per retornar al món de les idees en canvi Aristòtil diu que totes dues es necessiten, una unió substancial. Veiem que amb Descartes la unió és mitjançant la glàndula pineal i que per tant Descartes vol que la unió sigui substancial però recau en una unió accidental.

Activitat 51: El jo com a substància pensant i la qüestió de l’ànima

Idees principals

Descartes un cop afirma l’existència del jo amb el cogito ergo sum, es dedica ha establir una relació entre cos i ànima la qual intenta que sigui substancial. Diu que l’ànima és el pensament del subjecte i que s’identifica amb el jo i com que és independent del cos, l’anima podria existir per si sola.

Anàlisi

Text de Descartes de les Meditacions Metafísiques on parla de la relació cos-ànima. Per parlar d’això torna a parlar del jo com a subjecte i com a primera veritat per tant torna a caure en el solipsisme. Torna a dubtar de la realitat i dels cossos però d’allò que mai més tornarà a dubtar és de la consciència d’un mateix, identificat amb l’ànima. Aquesta és el jo, la cosa pensant i la identifica amb la substància pensant, l’atribut del jo i es troba diferencia de la substància extensa, la del cos, ja que l’ànima pot existir sense el cos però el cos sense l’ànima no serà.

Títol

La plena existència de l’ànima

Comparació

Dos filòsofs que també han parlat de l’ànima com a tema central van ser Plató i Aristòtil. Plató va dir un cop que la relació de l’ànima i del cos va ser una unió accidental ja que el cos per a l’ànima era una presó i la qual volia fugir del món sensible i tornar al món intel•ligible el seu món. Aristòtil fa una unió entre els dos ja que es necessiten: Descartes intenta que la seva unió sigui substancial però recau en lo accidental pel fet de tenir una connexió per la glàndula pineal.

Activitat 50: Els cossos són tal com els percebem?

Descartes sotmet els cossos a dubte juntament amb el jo i amb l’existència de Déu. Un cop està segur de l’existència del jo com a cosa pensant, vol demostrar si els cossos existeixen o no. Nosaltres no podem ser la causa dels cossos i tampoc Déu ja que els cossos a vegades es presenten en contra de la nostra voluntat i es troben en la realitat i les nostres idees les quals es processen amb la ment provenen d’una realitat i aquestes idees es troben objectivament en els cossos, per tant Déu ja m’ha donat una certa inclinació a pensar que ell no ha sigut qui ha posat l’idea de cossos en la meva ment per tant jo també crec que l’existència dels cossos procedeixen dels mateixos cossos. Que els meus sentits m’enganyin no treu que la realitat i que la procedència d’aquest suposat engany provinguin dels mateixos cossos.