Idees principals
En aquest text Epicur considera l’obtenció de la felicitat a través dels plaers moderats. Tot aquell que sigui jove o vell ha de filosofar per també ser feliç. A la mort no s’ha de témer ja que no serà present quan nosaltres encara hi som. Els plaers es basaran en l’absència del dolor i serà útil el seny per ser feliç. Viure com els déus serà el mitjà principal per aconseguir una vida feliç, ja que no tenen necessitats, aquest serà el secret de l’epicureisme.
Títol
El secret de la felicitat
Anàlisi
Aquesta és una carta a Meneceu per part d’Epicur on convida als joves i als vells a filosofar per tal d’assolir la salut de l’ànima. Aquell que mai ha filosofat, que és massa jove, vol dir que encara no li ha arribat l’hora de ser feliç, i aquell que ja li ha passat l’hora de filosofar, que és vell, és perquè ha fugit de ser feliç. En conclusió, el vell per mantenir-se jove, ha de filosofar i alimentar-se dels vells records i el jove per tal de ser jove i vell ha de filosofar davant la incertesa del futur, perquè la filosofia és tot allò que es vol posseir. Segons Epicur els déus existeixen però té una altra concepció de l’altra gent, les quals són opinions falses. Diu que els déus són feliços i estimats entre ells, autosuficients, que no es preocupen pels homes. Segons la gent vulgar, allò bo i allò dolent que li succeeix és gràcies als déus. Epicur opina que a la mort no se li ha de témer, ja que quan ella és present nosaltres no existim, per tant és estúpid aquell qui s’angoixa esperant-lo. Allò que en presentar-se no ens fa cap mal no té sentit angoixar-se. Concloem amb que el savi no té por de viure ni de no viure, perquè cap dels dos és un mal. El savi entre els aliments escollirà aquell amb més qualitat que no pas quantitat, i la manera de viure més intensa i no més llarga. Epicur diu que viure bé i morir bé són una mateixa cosa, per tant viure i morir han de succeir al seu temps corresponent, ja que sinó, aquell qui viu desitjaria la mort lo abans possible. El futur no ha de ser esperat amb seguretat ni amb desesperació de que mai es compleixi. Parla dels diferents tipus de desitjos, naturals i vans. Si coneixem bé els desitjos sabrem escollir i refutar aquells que ens proporcionin la salut del cos o la tranquil·litat de l’ànima, la finalitat d’una vida feliç. Aquest principi guiarà les nostres accions, quan l’ànima s’asserena, l’home ja no desitja res més. El plaer és allò que necessitem quan no hi és, quan no sentim cap dolor no necessitem plaer, ja que encara que no ens adonem estem vivint plaentment. Hi ha plaers els quals rebutgem ja que precedeixen una incomoditat, hi ha dolors que preferim ja que ens donaran un plaer futur més gran. En conclusió, encara que tot dolor és un mal no sempre hem d’escollir evitar-lo. Cal viure amb una justa mesura. L’autosuficiència és un gran bé ja que amb poc ens conformem, i poc és suficient ja que és per naturalesa. Els aliments senzills plauen de la mateixa manera que els exquisits, ja que hi ha absència de fam. El plaer és la finalitat per la qual vivim, però aquest plaer te correspondència amb no patir en el cos ni en l’ànima, el plaer moderat, el prudent i ha d’estar guiat pel seny. La felicitat va sempre acompanyada de la virtut. Com a idea última, la necessitat és irresponsable i l’atzar inestable segons el savi, cal optar per la raó. Per tant és millor equivocar-se sent conscient que no encertar no sent conscient. S’ha de viure com un déu entre els homes per tal de ser feliç, ja que no tenen necessitats.
Comparació
Veiem que aquest text defensa l’epicureisme, teoria basada en el cos com a mesura de les coses i aquest serà un índex de la forma d’estar en l’existència. Cal saber escollir en el món per assolir la serenitat de l’ànima. Contrasta amb la teoria estoica que representa la resistència ver l’adversitat i la mala sort. Aquesta teoria ha tingut una consideració més digne i noble que l’epicureisme que va assolir connotacions despectives pel suposat fet de dedicar la vida a la recerca dels plaers; era tot el contrari. Els epicuris volien l’equilibri i la serenitat de l’ànima i els estoics identificaven la virtut amb la felicitat.
