Activitat 17: pàgina 133 nº3

Analitza el contingut de les afirmacions següents (el problema que plantegen i les actituds que expressen) i indica com les valoraria algú que assumís una actitud intercultural.

- Jo et tolero, admeto que les coses les entenguis així, però cadascú a casa seva.
Expressa una actitud relativista, racista i un rebuig a l'interculturalisme, si realment tolerés les altres cultures respectaria la trobada entre elles i no aquest pensament tant tancat.

- Els immigrants que viuen al nostre país han d'acceptar totes les nostres formes de vida.
Mostra una actitud etnocèntrica, ja que aquesta defensa l'adaptació de les altres cultures al seu criteri, una persona iterculturalista respectaria les altres cultures i deixaria implantar els seus valors i creences.

- És normal que apareguin barris aïllats de gitanos, perquè són gent amb una forma de vida pròpia; no hi veig res de negatiu.
Planteja una actitud relativista i la separació entre cultures que es toleren però no tenen interès a establir contacte. D'aquesta forma es crearien guetos. No seria un objectiu intercultural, ja que un d'ells és promoure el diàleg entre cultures.

- Com han de tenir feina els immigrants si no en tenim nosaltres!
Expressa actitud racista i també aporofòbia (rebuig i menyspreu envers els pobres) i segons un interculturalista, obtindria el treball aquell més capacitat, ja que les oportunitats estan donades a mateixa escala.

- Impossible entrendre's amb els paios!
Planteja actitud racista i un rebuig al diàleg entre cultures.També mostra relativisme (comunicació entre cultures és quasi impossible).

-Si al seu país no hi estan bé, és culpa seva. Què podem fer-hi nosaltres?
Mostra una actitud etnocèntrica, no intervé en cap altra cultura ni es preocupa. Penso que una de les solucions per ressoldre alguns problemes, com a l'Àfrica, seria no vendre'ls-hi armament, enseñar-los a no ser trivials i a ser tot el país una gran família. Els àrabs, una solució amb el seu problema seria implantar des de l'infància un ensenyament, basat en una cultura educativa i no només religiosa, permetrà en futur ser més flexibles.

Activitat 16: Què podem fer per conviure amb altres cultures?

Un dels principals factors d’aprendre a conviure amb altres cultures és la globalització. Penso que no hem d’intentar raonar o fer-nos preguntes, sinó assumir i treure conclusions positives d’aquest procés, tenint en compte que comporta una sèrie d’avantatges i desavantatges. Crec que no hem de buscar cap altra opció, comprendre que la globalització és una realitat irreversible i una consideració de qualsevol cosa a escala mundial. Conviure amb altres cultures és la realitat i no hi ha cap marxa enrere. Moure’ns d’aquesta forma ens aporta un accés al coneixement de diferents cultures, ampliant la pròpia i per tant crear una societat internacional, si pensem que societat és igual a cultura. Aquest saber d’interacció entre el que sabem i el que ignorem pot fer millorar la nostra i el conviure a nivell internacional. En conclusió, conviure amb altres cultures tracta d’un progrés cultural en si, d’aquesta forma propagar aquesta idea seria un valor adquirit a tota cultura existent. Si seguim aquest camí aconseguirem la pau i el respecte, encara que respectar aquest conjunt de valors, idees, tradicions, etc. de l’altre no vol dir apartar els nostres. Si volem aconseguir-ho, penso que poden influir diferents factors a l’hora d’asimilar aquest procés, com la família, el col·legi, etc., poden ensenyar a valorar la pròpia cultura i a respectar la dels altres, sempre amb un límit.

Activitat 15: Doc. 5 pàgina 129

Idees principals
Els habitants d’una ciutat aprenen a comportar-se i adquireixen coneixements gràcies a la cultura, aquesta sense ciutat o poble no podria existir, ja que ofereixen una forma de viure, i és defineix com el mitjà que éssers humans han creat amb les seves idees, institucions, estris, idioma, eines, serveis i sentiments.

Títol del text
La cultura, essència de la ciutat.

Anàlisi del text
La cultura són les arrels que fan situar la persona a la terra. És el comportament que l’ésser humà adquireix, apartant-lo del salvatgisme. La cultura és la manera que té una ciutat de viure, el mitjà basat amb idees, institucions, estris, idioma, eines, serveis i sentiments que ells pròpiament han creat. Aquest mitjà, tota ciutat el valora per sobra del món físic, el qual és on l’ésser creix, es desenvolupa i s’educa. Per tant, la cultura està més valorada. És fàcil identificar-la amb la vida, fins al punt que es pot dir que és un eixamplament d’aquesta, és a dir, la vida amplia el seu significat i adquireix el que és cultura. Es pot comparar amb una eina qualsevol, ja que estén les possibilitats vitals i al desenvolupament.

Comparació del text
Aquest text el podríem comparar amb la contracultura, que a diferència, és un moviment de rebel·lió contra la cultura hegemònica i presenta una cultura i societat alternatives. El text defineix la cultura com un eixamplament de la vida, com a un comportament après i de cap manera es podria presentar una altre, ja que la cultura està establerta i creada per tots els éssers humans, formant part d’ells. Amb la cultura, els ésser humans aprenen valors i idees, els quals es contradiuen amb la contracultura, que és una mostra de rebuig i fins i tot, atac social.

Activitat 14: Doc. 6 pàgina 130

COMENTARI DE TEXT


Idees principals

Segons aquest text, la ciutat és el centre de la cultura i de l’evolució de l’humà com a persona. Aprenem coneixements i idees gràcies al diàleg amb altres interlocutors, cosa que dóna lloc al desenvolupament, la llibertat i la capacitat creativa.


Títol del text

La meva cultura acaba on comença la teva.


Anàlisi del text

Es tracta d’un text adaptat per Luis Racionero, Oriente y Occidente. Si ens fixem en el títol, diu que la ciutat és la font de la civilització, per tant la ciutat fa que la societat avanci tant social, intel·lectual com moralment. Les ciutats són els espais més cultes del món i la civilització dóna lloc a una persona educada, ja que sabem on acaba la nostra llibertat i on comença la de l’altre. L’ésser humà avança gràcies al contacte amb altres, els mitjans es basen en el diàleg, el contacte sensible, el treball, donats als centres urbans. La ciutat, és un encreuament de camins, amb diferents persones i coneixements diversos i gràcies a la immigració la nostra cultura pot anar molt més enllà. Segons el text, s’aprèn a controlar el salvatgisme i s’adquireix una certa cortesia i refinament. A la ciutat, et trobaràs una gran varietat i intercanvi, és allà on neixen la llibertat i l’invent.


Comparació

Penso que la teoria que defensa l’autor és la de Thomas Hobbes, però no tant dràsticament com la presenta Hobbes, sinó una mica més moderada. En part es basa en aquesta teoria ja que diu que l’home és salvatge prèviament a formar part d’una civilització, com a l’exemple de la teoria, “l’home és un llop per a l’home”. Únicament es mou per interès i necessitats pròpies. Una altre teoria que podríem comparar és la de Aristòtil, que destaca que l’ésser humà és un animal polític per naturalesa i formar part d’una societat li permetrà arribar a la perfecció i felicitat. Només l’ésser humà pot viure en societat. Aquesta teoria podria defensar part de les idees principals del text, ja que gràcies a la societat adquirim capacitats i coneixements, però perfectament podria ser salvatge i alhora anar adquirint sociabilitat.

Activitat 13: Doc. 14 pàgina 92

KARL POPPER

Filòsof austríac, nascut a Viena, de família acomodada d’origen jueu. La seva infància va transcórrer en plena Primera Guerra Mundial i, acabada la guerra, als 16 anys va decidir, per avorriment, abandonar l’escola i estudiar per compte propi. Es va inscriure a la universitat com alumne lliure -no es va matricular fins l’any 1922- i va assistir a cursos d’història, psicologia, filosofia i literatura, que tampoc va freqüentar massa, ja que només s’interessava per les matemàtiques i la física. En la seva joventut va simpatitzar amb el socialisme i, durant dos o tres mesos, es va adherirx al comunisme.
El fet de veure com joves socialistes i comunistes han de morir en alguna de les seves activitats polítiques el desencanta del marxisme i el fa dubtar del seu caràcter científic. Del socialisme dirà més endavant que el seu intent de combinar llibertat i igualtat li sembla només «un bell somni» («Que la llibertat és més important que la igualtat»). A la convicció de l’escàs caràcter científic del «socialisme científic» -a la que ell atribueix haver-se convertit en un «falibilista», és a dir, en algú que manté que no és possible conèixer la veritat sinó només detectar l’error-, uneix aviat una altra convicció: la que algunes teories que es presenten com a científiques, com la psicologia individual, d’Adler, i la psicoanàlisi, de Freud, manquen de les característiques de la ciència. Ell mateix narra com li van cridar l’atenció, en la seva joventut, els intents d’Einstein (veure exemple) de sotmetre a prova les seves pròpies teories, enfront dels intents d’aquelles teories psicològiques de tenir sempre una explicació per a qualsevol fet. D’aquesta problemàtica juvenil va sorgir la seva teoria sobre el criteri de demarcació entre el que és ciència i el que no és ciència.
El 1928 presenta a la universitat de Viena la seva tesi de doctorat titulada «Sobre el problema del mètode en la psicologia del pensar», que assenyala el punt final del seu interès per la psicologia, a l’estudi de la qual havia dedicat uns quants anys, portat sobretot per la influència de Karl Bühler. A l’any següent és anomenat professor de matemàtiques i física en escoles d’ensenyament mitjà. Per aquesta dates pren contacte amb membres del Cercle de Viena, sobretot amb Víctor Kraft i Herbert Feigl, amb els qui discuteix sobre filosofia de la ciència, i que l’indueixen a publicar les seves idees en forma de llibre. Aquest llibre, que havia de titular-se Els dos problemes fonamentals de teoria del coneixement, però que no es publica fins a 1979, es converteix, després de moltes converses i discussions amb altres filòsofs neopositivistes, en el nucli de La lògica de la investigació científica (versió alemanya, 1934; versió anglesa, 1959), considerat primer com una obra de crítica al Cercle de Viena, però que en realitat és una obra que proposa una nova teoria sobre el que cal entendre per «coneixement científic»: un coneixement no vertader ni probablement vertader, sinó simplement hipotètic. Amb l’annexió d’Àustria per Hitler, es veu obligat a abandonar Viena i després d’un intent d’establir-se a Anglaterra, emigra el 1936 a Nova Zelanda, on accepta un càrrec de professor en el Canterbury University College, en Christchurch. Allí aplica les idees metodològiques de La lògica de la investigació científica a les ciències socials, amb l’objectiu de fer una crítica el marxisme, i el resultat és la publicació -no sense gaires dificultats- de Misèria de l’historicisme (1945) i La societat oberta i els seus enemics (1945). El títol inicial d’aquesta última obra era «Falsos profetes: Plató-Hegel-Marx», i l’objectiu d’ambdós llibres era exposar com l’historicisme havia portat al marxisme i al feixisme. Va escriure aquests llibres com «contribució a la guerra», suposant que, acabat el conflicte bèl·lic, una de les necessitats més urgents seria la de defensar la llibertat contra tota forma de totalitarisme i autoritarisme. Aquestes obres representen la seva principal aportació al camp de la metodologia de les ciències socials. La postura ideològica que manifesta en elles ha fet que sigui considerat un decidit defensor del liberalisme modern, o fins i tot de l’ultraliberalisme.


IDEES GENERALS

Segons Karl Popper, gran defensor de la teoria falsacionista, afirma que hem de poder falsar una hipòtesi per poder arribar a una teoria certa.


TÍTOL DEL TEXT

La falsació com a veritat


ANÀLISI DEL TEXT

Text que pertany al filòsof Karl Popper del segle XIX, fa una crítica sobre la teoria inductivista, en la que considera que amb la ciència s’obtenen coneixements certs i fiables, sempre els quals es poden verificar. A diferència, Popper defensa que únicament és cert allò que es pot falsar amb l’experiència, d’aquesta forma sabrem amb certesa el què és i el què no és. Per tant, la ciència ha de formar-se per coneixements falsats, ja que la ciència està en canvi continu i una veritat no serà eterna. El text posa l’exemple de "plourà o no plourà aquí demà" no es considera empíric pel fet que no és pot refutar, perquè és un enunciat que no afirma cap veritat, per tant ha de ser un enunciat positiu per poder ser empíric. Cap enunciat científic segons Popper, no han de ser verificats sinó falsats, per tant critica també la deducció.


COMPARACIÓ DEL TEXT

Text en el que Popper defensa el falsacionisme, teoria que es contradiu amb l’inductivista. Aquesta última teoria considera la ciència amb enunciats verificables contrastats amb l’experiència, a diferència del falsacionisme, on s’afirma que només s’arriba a coneixements fiables quan es refuta un enunciat, ja que la ciència està en canvi continu. Com es pot arribar a una veritat totalment certa, sense haver verificat tots i cadascuns dels cassos possibles? És per això que el falsacionisme critica l’inductivisme. Per tant, segons Popper, gràcies a com més sabem com no és el món, anem descobrint la veritat única.

Activitat 12: definicions

DEFINICIONS:

Raó teòrica: és aquella que s’orienta cap a la contemplació del món, és a dir, cap al coneixement de la realitat, intentant desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Ultimitat: és una de les característiques bàsiques de la metafísica, és a dir, el seu intent d’arribar a les qüestions últimes, a aquelles la resposta de les quals no admet seguir preguntant més.

Coneixement: una activitat que té com a objectiu l’aprehensió d’un estat de coses de tal manera que aquesta pugui ser compartida amb els altres.

Creença: estat del coneixement del qual algú està convençut que el que pensa és veritat, però no pot adduir una justificació que pugui ser acceptada per tots.

Interès emancipador: per alliberar els éssers humans de la dominació i la repressió.

Dogmatisme: manifesta l’actitud ingènua dels que estan segurs de conèixer.

Relativisme: entén que conèixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, època o grup social.

Realisme: l’objecte de conèixer existeix per si mateixa independentment del subjecte i aquest la pot conèixer tal com és.

Idealisme: subratlla que la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix, la realitat depen del subjecte.

Noema: objecte de la consciència.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educació, cultura, socialització,etc. que condicionen la nostra visió del món.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: criteri de veritat que afirma que s’accepta com a certa perquè prové d’algú a qui es concedeix el crèdit pel coneixement que té de la matèria.

Evidència sensible: criteri de veritat en el qual accepten un enunciat cert que ve donat dels sentits.

Veritat com a correspondència: teoria que considera un enunciat vertader quan concorda amb la veritat.

Criteri contextual: res és cert o fals aïlladament, sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber.

Consens: acord entre diferents interlocutors sobre un tema determinat.

Realitat contingent: realitat que és però pot no ser. Ens referim a quelcom que és actualment, però pot deixar de ser i pot no haver estat; per exemple, la meva pròpia existència.

Realitat psíquica: per designar la realitat dels nostres pensaments, imaginacions, desitjos, idees, records, dubtes, pors, etc. (món 2 Popper).

Realitat virtual: la utilitzem per referir-nos al conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic i ens dóna la ilusió de realitat física.

Món 3 de Popper: productes de la cultura que sorgeixen de la interacció entre el món 1(objectes materials) i el món 2(els estats mentals).

Activitat 11: exercici pàgina 51

7. Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la teva resposta.

Un triangle equilàter: real (veritat universal).
La mort: sembla real ja que la desconeixem.
Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: sembla real perque és un desig,és a dir, una realitat psíquica.
Lara Croft: sembla real i és realitat virtual.
Napoleó Bonaparte: real perquè forma part de la història.
Un miratge: sembla real però és una il·lusió òptica, és una realitat sensible.
Una flor de plàstic: real perquè la podem percebre a través dels sentits.
El meu aprovat: real perquè ho percebem a través del paper.
La meva alegria per l'aprovat: sembla real i és realitat psíquica.
Els records de l'estiu: reals encara que siguin passat, tinc conciència de que els he viscut.
El somni d'aquesta nit: sembla real ja que no els podem controlar.
Els amics del xat: semblen real i són realitat virtual.
La meva imatge en un mirall: sembla real encara que "El mirall no sòc jo".
El que sento en veure una pel·lícula: sentiment real.
Una pel·lícula: sembla real, però és ficció (realitat virtual).